dijous, 9 d’agost de 2012

Ni evasió ni victòria

Tot i que segurament no és el millor llargmetratge sobre futbol, si hi ha una pel·lícula que els aficionats recorden amb una estima especial i que amb el pas del temps ha adquirit la condició gairebé de mite, aquesta és sens dubte Evasió o victòria. Estrenada l’any 1981, i amb una barreja de coneguts actors (com Sylvester Stallone o Michael Caine) i de famosos futbolistes (com Pelé, Bobby Moore o Osvaldo Ardiles), el film ens explicava la preparació, els entrenaments i el posterior partit entre un equip de presoners aliats i un combinat de jugadors de l’Alemanya nazi. Els presoners planegen escapar-se a la mitja part a través d’un túnel excavat als vestidors, però al final s’imposa el seu orgull i l’esperit esportiu i surten a jugar la segona part per intentar guanyar a l’equip que representava l’invasor. El que no tothom sap és que aquesta pel·lícula està inspirada en un fet real i que, per desgràcia, no va tenir un final tan feliç com a la ficció.

L’any 1941, després que l’actual Ucraïna (aleshores part de la Unió Soviètica) caigués sota l’empenta dels exèrcits nazis, la ciutat de Kíev s’havia convertit en un infern de misèria, mort i desesperació per als seus ciutadans. Entre ells també es trobaven els jugadors del principal equip de futbol de la ciutat, el Dinamo. El seu porter, Nikolai Trusevich, havia estat presoner en un camp de concentració però l’havien alliberat i vagava pels carrers com un indigent, mort de fred i de gana, fins que un flequer de la ciutat, Josef Kordik (gran aficionat del Dinamo), el va reconèixer i li va oferir feina, menjar i sostre al seu establiment.

Nikolai Trusevich

Al cap d’un temps, Kordik va tenir la idea de crear un equip de futbol per jugar en una lliga local organitzada per Georgi Shvetsov, simpatitzant nazi i ex futbolista, i va proposar a Trusevich que intentés posar-se en contacte amb els seus ex companys d’equip, cosa que va aconseguir de mica en mica. Al cap d’unes setmanes, vuit ex jugadors del Dinamo i tres del Lokomotiv (l’altre equip de la ciutat) van començar a treballar a la fleca i van formar un equip que passaria a la història: el FC Start. Alguns jugadors no es mostraven massa convençuts de jugar, ja que ho consideraven una mena de col·laboració amb els nazis, que veien amb bons ulls la iniciativa perquè així es donaria una imatge de normalitat a la ciutat i suposaria una distracció per a la gent. Altres jugadors, en canvi, creien que si jugaven ajudarien a augmentar la moral dels ciutadans de Kíev. Finalment van decidir jugar.

Amb unes samarretes vermelles que van trobar abandonades en un magatzem, el 7 de juny de 1942 van jugar el seu primer partit contra el Rukh (format per altres jugadors ucraïnesos), i van guanyar per 7-2 a pesar d’haver estat treballant fins a altes hores de la matinada el dia anterior. Posteriorment van venir altres partits contra soldats alemanys, treballadors del ferrocarril i guarnicions militars romaneses i hongareses, en alguns casos reforçades per jugadors alemanys. Tots els partits acabaven amb victòria ucraïnesa, en alguns casos amb golejades escandaloses. Però el que havia començat com un passatemps per als alemanys s’anava convertint de mica en mica en un motiu de preocupació, ja que el FC Start era un exemple d’orgull i un símbol de resistència per als seus conciutadans. Guanyar a aquell equip d’ex presoners de guerra que vivien en una fleca es va tornar una obsessió per al Tercer Reich.

El 6 d’agost de 1942, a l’estadi Zenit de Kíev, els nazis van organitzar un partit que es va convertir en una qüestió d’honor. L’equip alemany (anomenat Flakelf) estava format per membres de la Luftwaffe (la força aèria alemanya), reforçat amb alguns futbolistes professionals de Baviera. A l’altre bàndol, els ex presoners mal alimentats, calçats amb botes de treball i sense haver menjat el dia anterior. Malgrat això, alguns oficials alemanys van “aconsellar” als ucraïnesos que no juguessin amb massa ganes, i l’àrbitre va ser escollit convenientment i també va rebre la “recomanació” de mirar cap a una altra banda si els alemanys feien joc brut. I així va ser. Malgrat haver d’aguantar una autèntica tempesta de puntades de peu, van acabar guanyant el partit per 5 a 1.

El dia següent, els futbolistes ucraïnesos es van reunir a la fleca convençuts que les seves hores estaven comptades. Això va semblar confirmar-se quan les SS els van comunicar que el dia 9 d’agost se celebraria un partit “definitiu” de revenja, la qual cosa va sonar com un autèntic ultimàtum. Aquell dia, avui fa exactament setanta anys, a les grades de l’estadi Zenit no hi cabia ni una agulla. A la tribuna, ple d’autoritats nazis; a les graderies, milers d’ucraïnesos vigilats per centenars de soldats i envoltats de filferro espinós. Abans del partit, un oficial de les SS va entrar al vestidor soviètic i els hi va comunicar (en rus) que ell era l’àrbitre, que havien de respectar les regles i que havien de saludar amb el braç enlairat. Però a l’hora de la veritat, aquestes instruccions només les van seguir els alemanys. Els ex presoners van enlairar el braç, però va ser per posar-se’l al pit i, en comptes del preceptiu “Heil Hitler!”, van cridar un eslògan soviètic en favor de l’esport: “Fizculthura!”.

El Flakelf fent la salutació nazi.

Amb aquesta provocació va començar el que, amb els anys, ha estat conegut com el “Partit de la mort”. Els alemanys van marcar primer (aprofitant que el porter Trusevich s’estava recuperant d’un cop al cap), però els ucraïnesos van reaccionar i van arribar al descans guanyant per 2 a 1, malgrat el continu joc brut dels germànics (ignorat sistemàticament per l’àrbitre). Un cop al vestidor, van rebre la visita d’oficials alemanys que els van avisar de les greus conseqüències que podria tenir la seva victòria. Però l’orgull i la dignitat dels ex presoners va poder més que la por: guanyarien al camp el que havien perdut a la guerra, i tornarien l’esperança als seus compatriotes. A la segona part, i amb 5-3 al seu favor, va arribar la humiliació definitiva per a l’invasor nazi: el defensa Alexei Klimenko, després de driblar a mig equip alemany (inclòs el porter) i a porteria buida, es va girar i va xutar cap al mig del camp. L’estadi va semblar que s’ensorrava enmig del clamor popular: les SS havien rebut un autèntic cop de puny al seu orgull. L’àrbitre va xiular el final del partit abans d’arribar al minut noranta, i el comandant d’ocupació alemany Eberhardt va haver d’abandonar el camp avergonyit, enmig d’una pluja d’insults provinent del públic ucraïnès. Al final del partit, i per donar una falsa imatge de normalitat, ambdós equips es van fer una fotografia conjunta.


La realitat, evidentment, va ser una altra. Després d’un últim partit jugat el dia 16 contra el Rukh i que va acabar amb 8-0 a favor de l’Start, la Gestapo va fer una visita sorpresa a la fleca, va detenir a nou jugadors suposadament per ser membres de la NKVD (la principal organització de policia secreta de la URSS) i els van enviar a Syrets, un camp de concentració de duresa extrema. Posteriorment van detenir a dos jugadors més, Nikolai Korotkikh (que va morir després de dies de tortura) i Alexander Tkachenko (que va rebre un tret mentre intentava fugir). Pel que fa als interns al camp, els nazis en van matar tres més el febrer de 1943. Un d’ells, el porter Trusevich (fundador de l’equip), va morir amb el cap ben alt i va pronunciar una frase que va suposar la darrera punyalada per a l’orgull nazi: “Podeu matar-me a mi, podeu assassinar-nos, però l’esport roig no morirà mai”.

Però les penúries dels supervivents encara no havien acabat. Quan l’exèrcit d’Stalin va derrotar als nazis, els jugadors van ser acusats d’haver col·laborat amb l’enemic i d’haver-hi confraternitzat per jugar a futbol en temps de guerra. No van ser executats a canvi del silenci absolut, i fins a l’any 1959 van viure repudiats pels seus propis compatriotes després d’haver donat la seva vida per resistir a l’enemic. Actualment, però, els jugadors del FC Start són considerats herois de la pàtria a Ucraïna, i la seva tràgica història forma part del temari dels llibres de text que s’estudien als col·legis. L’estadi Zenit va canviar el seu nom per Start l’any 1981, i al seu exterior s’hi pot veure una escultura que recorda als màrtirs. Qualsevol persona que conserva una entrada d’aquell partit, el més trist de la història, té garantida l’assistència per a tota la vida als partits del Dinamo de Kíev.

El monument en record dels futbolistes del FC Start

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails