dissabte, 13 de juny de 2015

El preu de l’èxit

Que per arribar a ser algú dins del món de la música calen moltes hores de pràctica i molt sacrifici és tan evident com que tot ha de tenir un límit. Però, quin és aquest límit? Això és el que ens planteja Whiplash, la segona pel·lícula del jove director nord-americà Damien Chazelle, que ens explica les aspiracions i il·lusions del jove bateria de jazz Andrew Neiman (Miles Teller, tot un descobriment) i del seu xoc amb la brutal exigència i els mètodes quasi militars del professor Terence Fletcher (un J.K. Simmons excepcional, al qual els bons aficionats a les sèries recordem pel seu paper a l’excel·lent Oz), que no dubta a fer repetir durant hores el mateix fragment d’un tema (sovint sense cap motiu aparent), renyar públicament als seus alumnes, menysprear-los, insultar-los, i fins i tot agredir-los físicament.

L’Andrew acaba pagant el preu de tant estrès i abandona el conservatori. Unes setmanes després, mestre i professor es troben una nit en un bar i tenen una conversa relaxada on en Fletcher li explica que el seu rigor com a professor és degut a que ell intenta sempre esprémer als seus estudiants al màxim per tal d’aconseguir la genialitat, un intent de trobar “el nou Charlie Parker”, i que per aconseguir-ho no pots ser tou (“les dues pitjors paraules que existeixen són ‘bona feina’”.


I després de la pel·lícula, arriba el debat i múltiples preguntes. És eficaç el “mètode Fletcher”? Val la pena fer passar als estudiants per una pressió brutal, un estrès terrible i humiliacions constants? Suposant que realment s’aconsegueixi trobar a un geni de la música, quants bons músics es quedaran pel camí? És millor descobrir a un sol geni o a dos-cents músics potser no genials, però sí molt destacables? Encara que es descobreixi a aquest geni, quin és el preu que s’ha de pagar? La mateixa pel·lícula tracta el tema de l’angoixa i la depressió que pateixen els estudiants sotmesos a aquesta disciplina. A més, per moltes hores que es practiqui, això és garantia de genialitat?


Whiplash és una pel·lícula brillant en el seu plantejament, desenvolupament i final, que no desvelarem aquí però que no deixa indiferent a ningú. Està basada en experiències personals del director, que també formava part d’un grup de jazz amb un instructor molt estricte (tot i que suposem que no tant com en Fletcher, que a vegades recorda al brutal sergent Hartman de La chaqueta metálica). Rodada inicialment com un curtmetratge de 18 minuts, el seu èxit en el Festival de Sundance 2013 va fer que finalment es filmés la versió cinematogràfica, que ha tingut l’encert de comptar amb dos actors excepcionals que porten els seus personatges al límit. Nosaltres, com a espectadors, hem de donar les gràcies perquè, de tant en tant, alguna pel·lícula surt de la mediocritat habitual, ens fa passar dues hores molt entretingudes dins d’una sala de cinema, i a més dóna tema de conversa quan en surts. Què més es pot demanar?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails