dilluns, 18 de gener de 2016

Música a l’espai

Malament comença l’any 2016 pels amants de la música. El passat dia 10 de gener, dos dies després del seu 69è aniversari i del llançament de l’àlbum Blackstar, el cèlebre cantant i actor David Bowie moria al seu apartament de Nova York, degut a un càncer de fetge que li havien diagnosticat 18 mesos abans. La notícia de la seva malaltia no havia transcendit al públic, per la qual cosa l’impacte de la seva mort va ser encara més gran.

Evidentment en un petit bloc com aquest no pretenem repassar la importància ni la influència del músic britànic, però sí que m’agradaria recordar una anècdota que envolta el primer gran èxit de la seva llarguíssima carrera. Space Oddity, inclosa dins del seu segon disc homònim, va ser publicada el juliol de 1969 i parla d’un viatge espacial protagonitzat per un astronauta fictici (el comandant Tom), des del moment del compte enrere fins que entra en el cosmos, que ens va explicant les seves sensacions d’estar flotant en l’espai, de veure el planeta des de les alçades... fins que finalment perd el contacte amb la Terra (o potser el talla voluntàriament, fascinat pel que veu?) i es queda perdut entre les estrelles al seu “pot de llauna”.

Deixant de banda la seva indiscutible qualitat musical, la cançó sens dubte es va beneficiar de l’enorme interès que despertava en aquella època tot el que tenia a veure amb l’espai. L’any anterior s’havia estrenat la mítica pel·lícula 2001: una odissea de l'espai (de fet, Space Oddity és un joc de paraules amb Space Odyssey), i el mateix any 1969 tot el món estava pendent del viatge de l’home a la lluna, que es va produir pocs dies després de la publicació del tema de Bowie (la BBC el va fer servir en la seva retransmissió).


Però malgrat l’ajuda que va suposar la fascinació per l’espai, i de la jugada estratègica de publicar el single en aquelles dates, el cert és que Space Oddity no ha vist decréixer la seva fama amb el pas del temps. Per exemple, l’any 2013 l’astronauta canadenc Chris Hadfield va interpretar-la mentre es trobava a bord de l’Estació Espacial Internacional (canviant lleugerament la lletra per fer referència al final de la seva missió), i es va convertir així en el primer videoclip musical rodat a l’espai. També, com passa sempre en aquests casos, la mort del camaleònic cantant ha provocat un renovat interès en la seva música en general i en aquest tema en particular (el dia 12 de gener va ser el tercer més venut a iTunes).



Descansi en pau David Robert Jones. El Duc Blanc, l’home de les mil cares, dels ulls de diferent color i les pupil·les asimètriques, dels infinits canvis d’imatge, dels vestits (i els maquillatges) impossibles. Un músic avançat al seu temps, visionari, atrevit, inconformista i influent com pocs. Un altre mite de la música que se’n va. Cada vegada en queden menys... i no hi ha recanvis.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails