Gel contra foc

Amb el permís de la final del torneig de Wimbledon que el 2008 van disputar Roger Federer i Rafael Nadal, és una opinió bastant unànime que el millor partit de la història del tennis és la final del mateix torneig que el 5 de juliol de 1980 van disputar el suec Björn Borg contra el nord-americà John McEnroe durant 3 hores i 53 minuts. La rivalitat entre ambdós és una de les més recordades de la història de l’esport i es va caracteritzar per una gran igualtat que es va saldar amb 7 victòries per cadascun en els seus 14 enfrontaments (tot i que McEnroe va guanyar 5 de les 9 finals que van disputar). Una rivalitat que es va acabar de forma prematura, ja que el suec va anunciar la seva retirada prematura del tennis amb només 26 anys.

Tractat sobre la misantropia

Els criteris per començar a llegir un llibre o un altre solen ser, bàsicament, que algú te l’hagi recomanat o que hagis llegit o escoltat bones crítiques en els mitjans de comunicació. Però hi ha casos com aquest en que simplement un llibre “et crida” per altres aspectes, com per exemple el seu títol. I és que no em direu que una obra titulada Viaje al fin de la noche no us desperta la curiositat.

Espectacular i mentidera

Sempre que he vist pel·lícules biogràfiques sobre grups musicals o cantants, em queda la sensació que la història se suavitza i passa per alt els detalls més escabrosos o poc agradables de la seva vida, segurament per evitar problemes amb les distribuïdores o amb els familiars dels difunts. No és un fet que m’agradi, però ho puc arribar a entendre. El que ja costa més d’acceptar és que, a més de no explicar-nos tota la veritat, se’ns menteixi descaradament. Bohemian Rhapsody, el biopic dedicat a Freddie Mercury, va per aquest últim camí.

A ritme de motoserra

Com a bon aficionat a la música, al llarg dels anys he tingut l’oportunitat d’escoltar moltes propostes diferents, algunes realment sorprenents com Metallica tocant conjuntament amb una orquestra simfònica, els alemanys In Extremo i la seva combinació de heavy metal i instruments medievals o en Pascal Comelade fent concerts sencers tocant instruments de joguina. Però mai de la vida m’hagués pogut imaginar que alguna vegada escoltaria un solo de serra elèctrica enmig d’una cançó.

El primer Hemingway

De la mateixa manera que es diu que com més saps, més t’adones del que et falta per aprendre, crec que també es podria dir que com més llegeixes, més t’adones del que et falta per llegir. Tot i que no em considero un lector especialment voraç, sí que procuro tenir una certa constància en la lectura i això em fa adonar que, a la meva edat ja no precisament massa jove, encara em falten per llegir alguns autors dels considerats “clàssics de tota la vida”. Amb la lectura de Las nieves del Kilimanjaro he intentat posar una mica de remei a aquesta mancança i m’he estrenat amb el Nobel nord-americà Ernest Hemingway.

Tot per l’audiència

Malgrat la mediocritat que regna habitualment en les cartelleres de cinema, de tant en tant els aficionats al setè art tenim la sort que surt una pel·lícula que no és ni un remake innecessari, ni un argument que ja hem vist mil vegades, ni una versió d’un còmic o d’un llibre d’èxit, sinó un guió original i ben portat a la pantalla. Un bon exemple seria Nightcrawler, un film de l’any 2014 que representa el debut a la direcció de Dan Gilroy, que també és l’encarregat d’escriure el guió.

“Preferiria no fer-ho”

El 1853, només dos anys després de la seva monumental i universalment coneguda novel·la Moby Dick, l’escriptor nord-americà Herman Melville va canviar radicalment de registre i va escriure un conte llarg (o una novel·la breu, com es vulgui) anomenada Bartleby the Scrivener: A Story of Wall Street (traduïda aquí com Bartleby, l’escrivent), i que és una de les peces literàries més originals, curioses i intrigants que mai he tingut ocasió de llegir.

Una ficció molt possible

Si sóc conscient que una sèrie o pel·lícula està basada en un llibre i em sembla que la història em pot interessar, sempre procuro llegir-lo abans per posar-me en situació, decidir si m’agrada i evitar “veure” les cares dels personatges a mesura que vaig llegint. Malgrat que en aquest cas les nombroses promocions de la sèrie The Handmaid’s Tale havien fet que ja sabés de sobres que la protagonista era l’Elisabeth Moss, això no ha estat cap obstacle per poder llegir el llibre abans de començar a veure la sèrie.

Darrere de la fama

Em considero un bon aficionat als esports, i encara més a les històries que s’amaguen darrere dels esportistes, aquelles que no sempre es coneixen ni surten a les notícies. És per això que vaig gaudir molt llegint l’autobiografia d’André Agassi i les peripècies de Brian Clough entrenant el Leeds United, o veient la pel·lícula que relatava la rivalitat entre els pilots de Fórmula 1 Niki Lauda i James Hunt. I això em passa fins i tot en esports força allunyats dels meus gustos, com és el cas del patinatge sobre gel i de la pel·lícula I, Tonya.

Desgràcia (i no només una)

No recordo què és el que em va animar a llegir el meu primer llibre del Premi Nobel sud-africà J. M. Coetzee, però m’imagino que devien ser les bones crítiques llegides en alguna pàgina web o en algun blog. De totes les seves obres, una de les més aclamades era Desgracia (Premi Booker 1999, potser el més prestigiós de la literatura en llengua anglesa) i segurament per això vaig decidir que m’estrenaria amb aquesta. El resultat? Satisfet, però a mitges.