Una cançó de l’estiu diferent

Sempre que sentim a parlar de “la cançó de l’estiu” ens venen al cap unes melodies tan enganxoses com oblidables, la majoria de les quals són (diguem-ho clar) autèntiques tortures per a les oïdes. Però també és veritat que el món musical està ple d’exemples de cançons inspirades en els mesos més calorosos de l’any, i que no només no fan malbé els pavellons auditius sinó tot el contrari.

L’últim home sobre la terra

No fa ni dos mesos vaig llegir al diari que havia mort l’escriptor Richard Matheson. He de confessar que el seu nom no em sonava de res, però una ràpida lectura de l’obituari em va informar que l’autor havia destacat especialment en el camp de la ciència ficció, la fantasia i el terror, la qual cosa ja em va despertar l’interès. I quan vaig veure que entre les seves obres hi havia molts guions d’episodis de La dimensió desconeguda, o també novel·les tan conegudes com L’increïble home minvant, o la història curta que va donar origen a El diable sobre rodes, el meu interès ja va ser total.

Modern Talking i les cançons intercanviables

Sí, ho reconec: hi va haver un moment de la meva vida que estava convençut que els Modern Talking eren el millor grup del món (tothom té un passat). Molt abans que aparegués Internet, iTunes i Spotify, la manera que tenia de poder escoltar les cançons que m’agradaven era estar pendent dels programes musicals de la ràdio, amb una gravadora de casset al costat i els dits sempre a punt de prémer els botons “Play” i “Record” quan sonés alguna peça que volia guardar.

Futbol, política i societat

Que el futbol és l’esport més popular del planeta és una cosa tan evident que no val la pena ni discutir-la (com diu el gran Eduardo Galeano, “el fútbol es la única religión que no tiene ateos”). El que potser ja no és tan conegut és la intensa relació de la política amb el futbol, i la influència que ha tingut (i encara té) aquest esport en segons quins països i cultures del món. A principis dels anys 90, amb només 22 anys, el periodista britànic Simon Kuper (ex treballador de The Observer i The Guardian, i actual columnista esportiu del Financial Times) es va passar nou mesos voltant per vint-i-dos països intentant buscar les relacions entre tots aquests aspectes, i el resultat va ser-ne un excel·lent llibre titulat Football Against the Enemy (publicada en territori ibèric com a Fútbol contra el enemigo).

Concert per la llibertat... a mitges

La independència s’aconseguirà o no, però el que no es pot negar és que la societat civil s’està movent d’una manera com no s’havia vist potser des d’èpoques predemocràtiques. La manifestació de la Diada de l’any passat, la cadena humana prevista per a la d’aquest any o el concert d’ahir al Camp Nou són tres dels exemples més clars que un percentatge important de la població catalana està farta del constant menyspreu, indiferència i menysteniment cap a Catalunya per part de l’estat espanyol.

Maradona, malgrat tot

L’arribada de Diego Armando Maradona al Barça l’any 1982 va ser tot un esdeveniment. Les xifres del seu traspàs (més de mil milions de pessetes) van suposar un rècord per aquella època, però des del club es justificava pel fet que, en aquells moments, es tractava sens dubte del millor jugador del planeta.

Escenes seleccionades: “Match Point”

Sempre he estat un fan de Woody Allen i del seu peculiar sentit de l’humor, la qual cosa no m’impedeix reconèixer que ja fa força temps que les seves pel·lícules deixen bastant que desitjar, això en el cas que no siguin totalment oblidables. Però l’any 2005 va sorprendre a tothom escrivint i dirigint Match Point, un thriller més que destacable i que s’allunyava molt del seu registre habitual.

L’orquestra del gulag

Des de ben petit, sempre que escolto alguna cançó que m’agrada i que no conec tinc la mania de voler saber qui la toca. Fins fa uns anys això no era possible si el locutor de la ràdio no ho deia (i jo em posava dels nervis), però actualment gràcies als smartphones això ja no representa cap mena de problema. Així va ser com vaig descobrir el grup Beirut, i concretament el seu disc de debut Gulag Orkestar.

Que no descansi en pau

Divendres passat, 17 de maig de 2013, moria a la localitat argentina de Marcos Paz l’exdictador argentí Jorge Rafael Videla, a l’edat de 87 anys. Després d’un cop d’estat perpetrat el 24 de març de 1976, va instaurar una dictadura militar (l’autoanomenat “Proceso de Reorganización Nacional”, o simplement “el Proceso”) que ell mateix va comandar fins el 1981. Durant aquest període, es calcula que van desaparèixer més de 30.000 persones a l’Argentina, a més de produir-se extorsions, detencions il·legals, robatoris de nadons, segrestos, tortures, assassinats i altres violacions sistemàtiques dels drets humans.

La portada de divendres del diari argentí Página 12 és un exemple insuperable de creativitat artística, i una demostració de la força expressiva que pot arribar a tenir una imatge. Sobre un fons negre, la paraula “VIDELA” apareix dividida de manera que “EL” (ell, el dictador) està enterrat. I què queda a dalt, quan ell ja no hi és? VIDA.

Tant de bo que no descansi en pau, ni ell ni cap dels altres fills de puta que poblen o han poblat la terra.

Escenes seleccionades: “Toro salvatge”

Tot i que ja fa temps (potser des de Casino) que simplement es dedica a aparèixer a la pantalla i a cobrar, als anys 70 i 80 Robert De Niro encadenava una actuació memorable rere una altra. Sovint dirigit per Martin Scorsese, l’actor novaiorquès va demostrar una extraordinària capacitat no només per interpretar, sinó per gairebé transformar-se en els personatges als quals donava vida.