A hores d’ara, tres dies després de la seva mort, potser ja no té massa sentit parlar d’Steve Jobs i de la influència que ha tingut a l’hora de canviar per sempre la informàtica i les comunicacions personals. Tot i així, sento que n’he de dir alguna cosa.
Després del seguit de depressions, suïcidis, inseguretats juvenils i inestabilitats mentals vàries que apareixen a Tokio Blues, necessitava desengreixar-me una mica amb el següent llibre que llegís. Gairebé per casualitat vaig llegir un article sobre Christopher Moore, un escriptor nord-americà que, pel que deien, combinava fantasia i humor amb uns resultats més que acceptables. Vaig decidir fer cas de l’escrit i començar a llegir una de les seves obres (diuen) més conegudes, Un trabajo muy sucio.
Feia temps que volia llegir algun llibre d’Haruki Murakami. La fama de l’escriptor japonès, augmentada al nostre país arrel del Premi Internacional Catalunya 2011, em feia sentir curiositat per la seva obra i volia comprovar en persona si aquest prestigi era o no merescut (segons el meu criteri, és clar). Vaig veure que el llibre que li havia donat la fama era Tokio Blues, escrit ja fa un quart de segle, i vaig decidir que aquest fos el meu primer contacte amb el prestigiós narrador nipó.
Groucho Marx deia, amb el seu peculiar sentit de l’humor, que ell mai voldria formar part d’un club que l’admetés com a soci. Però sens dubte, si hi ha un club al qual ningú voldria haver de pertànyer és l’anomenat “club dels 27”, integrat per músics que han deixat prematurament aquest món precisament a aquesta edat, i gairebé sempre en estranyes circumstàncies. La mort d’Amy Winehouse, fa poc més d’una setmana, ha tornat a posar al primer pla de l’actualitat una de les curiositats més grans del món de la música, ja que la llista la formen gairebé una cinquantena d’artistes de tots els estils. Avui m’agradaria recordar, per ordre cronològic, els membres més destacats d’aquest club tan poc recomanable:
L’humorista gràfic i escriptor Roberto Fontanarrosa, conegut com “El Negro”, segurament no és massa conegut més enllà de les fronteres d’Argentina, però al seu país és un autèntic mite. La seva mort, avui fa exactament quatre anys, va suposar un fort impacte al país sud-americà. Al bar El Cairo de la seva Rosario natal encara el recorden assegut a “La Mesa de los Galanes” (títol també d’un seu conte), xerrant de política, dones i futbol amb els amics. Un cambrer explica que el cafè no és el mateix sense ell. Des de l’any 2007, cada 19 de juliol al bar s’hi celebra “El Día del Amigo Canaya” en honor del “Negro” (els “canayas” són els aficionats de l’equip de Rosario Central).
Si hi ha una cançó (o com a mínim un principi de cançó) que es pot dir que pràcticament tothom coneix, aquesta és sens dubte Smoke on the Water dels Deep Purple. Fins i tot gent que no coneix la banda exclamen “Ah, sí!” quan els hi taral·leges les primeres notes del riff de guitarra composat per Ritchie Blackmore (foto) amb la seva Fender Stratocaster.
El tema de les traduccions dels títols de les pel·lícules gairebé donaria per escriure un article independent, perquè n’hi ha que tenen delicte. De vegades ni tan sols es molesten a traduir-los, però francament a vegades val més que sigui així. Un dels casos més flagrants que recordo és el d’una pel·lícula (bastant dolenta, per cert) que es deia Welcome home, Roxy Carmichael (o sigui, Benvinguda a casa, Roxy Carmichael) i que aquí es va estrenar amb el nom de Aquí te pillo, aquí te mato. Sense comentaris.
Avui 4 de juliol és la festa nacional dels Estats Units, també conegut com a “Dia de la Independència”, i el país celebra la seva separació formal de l’Imperi Britànic l’any 1776.
El 1977, Bruce Springsteen va escriure una cançó titulada precisament Independence Day que finalment va incloure en el que segurament és el seu millor disc, The River. La cançó no parla de política, sinó d’un fill que abandona casa seva degut a les contínues discussions que té amb el seu pare, malgrat que pensen igual en certes coses. És una de les peces més tristes i emotives no només de l’àlbum, sinó també de tota la carrera del músic de New Jersey.
Que serveixi també com a record per a Clarence Clemons, el genial saxofonista que va acompanyar al Boss durant bona part de la seva carrera i que va morir el passat 18 de juny als 69 anys com a conseqüència d’un vessament cerebral. En aquesta peça també ens va deixar un dels seus impagables solos.
Avui fa 35 anys, el 20 de juny de 1976, les seleccions nacionals de Txecoslovàquia i Alemanya Federal es jugaven el títol de l’Eurocopa que es va disputar a l’antiga Iugoslàvia. El partit va acabar amb empat a 2 després de la pròrroga, i per tant es va haver de decidir a la tanda de penals, per primera vegada a la història de la competició. Després dels quatre primers llançaments el resultat era de 4-3 a favor de Txecoslovàquia, perquè l’alemany Uli Hoeness havia fallat el seu. Això volia dir que si els txecs marcaven el següent penal, eren campions per primera vegada a la seva història.
Si sou aficionats al rock, especialment al hard rock i al heavy metal, és possible que hagueu sentit a parlar d’un grup anomenat Spinal Tap. El que potser no sapigueu és que aquest grup no és real. “Com que no?”, direu alguns, “si jo he escoltat cançons seves, els he vist actuar en directe i fins i tot he sentit a dir que els hi van dedicar un documental!”. Doncs sí, teniu raó. Diguem que és un grup semifictici, o que va tenir el seu origen en la ficció per acabar sent un grup real. A veure si aclarim l’embolic...
