Rammstein, heavy pirotècnic

No queda massa clar quin va ser el primer grup que va fer servir la pirotècnia per incorporar un element més d’entreteniment als seus concerts (Pink Floyd? Kiss?), però el que sí està claríssim és que els alemanys Rammstein en van prendre bona nota i no només ho han incorporat, sinó que és impensable anar a veure un concert seu sense l’aparició de petards, flames que surten de l’escenari, llançaflames incorporats a les guitarres o als braços dels membres del grup, etc.

Escenes seleccionades: “Blade Runner”

Des dels principis d’aquest bloc, ara fa una mica més de tres anys, el cinema en forma una part important perquè és una de les principals aficions de la meva vida. Avui enceto una nova secció (o subsecció) on m’agradaria parlar no de cinema en general com fins ara, sinó d’escenes (o seqüències) concretes de pel·lícules que m’hagin agradat especialment, que m’hagin cridat l’atenció, que m’hagin emocionat, espantat, fet riure, etc. Es tractarà d’una selecció, doncs, absolutament personal i subjectiva.

Catorze mil quilòmetres per Sibèria

Les històries de proeses sobrehumanes, de persones que han aconseguit coses que a priori semblaven impossibles, solen ser summament atractives i interessants però ens resultarien totalment desconegudes si no fos perquè de tant en tant ens arriben en forma de pel·lícules, de documentals (com aquest, del que vam parlar fa unes setmanes) o de llibres, com l’últim que he tingut l’oportunitat de llegir.

Operació “Argo”

Tot i que ja feia setmanes que estava estrenada, no vaig poder veure Argo fins exactament un dia abans que li donessin l’Oscar a la millor pel·lícula de l’any 2012. Malgrat que no he vist totes les nominades a aquesta categoria, no puc dir que em sembli una decisió incorrecta.

Déu fa cinquanta anys

Normalment m’agrada que els meus articles continguin la informació suficient per comprendre’ls i per transmetre el que vull. Però quan toca parlar del millor jugador de bàsquet de la història, les paraules no tenen massa sentit perquè qualsevol cosa que jo pugui dir ja ha estat dita abans. Ara ens hem de posar a repassar estadístiques i rècords d’un mite com aquest? Hem de parlar del que ha representat pel món del bàsquet i de l’esport en general? Seria absurd. Només diré una cosa: si avui en dia l’NBA (i el bàsquet) té la popularitat que té, en bona part és gràcies a aquest home.

Senyores i senyors, deixin tot el que estan fent durant un quart d’hora. Amb tots vostès, el dia que fa cinquanta anys, les cinquanta millors jugades de Déu Nostre Senyor.

Un videoclip amb dos finals

Fa uns anys, recordo que es van posar de moda uns llibres que permetien adaptar la història al nostre gust a mesura que aquesta anava avançant. La mecànica era senzilla: durant la lectura, de tant en tant et trobaves amb una disjuntiva del tipus “Si vols que el protagonista faci tal cosa, vés a la pàgina X” i “Si vols que en faci tal altra, vés a la pàgina Y”. D’aquesta manera s’aconseguia personalitzar l’aventura i arribar, lògicament, a finals diferents.

Gay Talese i el nou periodisme

A les dècades dels 60 i 70, el periodisme nord-americà va veure com sorgia una nova corrent que incorporava tècniques literàries al reportatge periodístic de tota la vida. Un dels seus màxims exponents, Tom Wolfe, va ser l’encarregat de donar nom a aquesta tendència quan l’any 1973 va publicar una col·lecció d’articles amb el nom de The New Journalism.

Django (sense desencadenar)

Una de les anècdotes que sempre s’expliquen de la biografia de Quentin Tarantino explica que de jove va treballar en un videoclub i va visionar absolutament totes les pel·lícules de l’establiment. Quan va créixer i es va dedicar professionalment al món del cinema, lògicament va aprofitar tot aquest bagatge i, de fet, totes les seves creacions contenen elements clàssics del cinema, o són en si mateixes homenatges a aquells films revisats durant la seva adolescència.

Sir Stanley Matthews, el primer Pilota d’Or

Malgrat algunes excepcions que trenquen la norma, el futbol anglès sempre s’ha caracteritzat més per la lluita i la força que pel talent i la tècnica individual. Per això no deixa de ser sorprenent que un dels millors jugadors de la història de les illes britàniques sigui un futbolista que es caracteritzava per la seva agilitat i la seva extraordinària capacitat de regatejar als rivals: el mític Stanley Matthews.

“Los Miserables”, millor al teatre

Fa una mica més d’un any, un servidor sortia entusiasmat del teatre després de veure Los Miserables, a pesar que els musicals no han estat mai entre els meus gèneres preferits. Però l’atractiva història, la majestuositat del muntatge, les interpretacions dels actors, la música en directe, les cançons... en definitiva, tot plegat, van fer que a partir d’aquell moment m’ho mirés d’una altra manera.