Imitadors imitats

La meva tia Paquita, que em consta que m’estima molt, sovint em diu que m’he equivocat de professió i que m’hauria d’haver dedicat a fer imitacions, que se’m dóna molt bé. I jo sempre responc que en un sopar familiar o entre amics cap problema, però que si es tracta de sortir davant de 500 o de 1000 persones, aleshores les meves (suposades) capacitats desapareixen, els nervis em traeixen i no puc imitar-me ni a mi mateix.

I és que per pujar a un escenari i tenir a uns quants centenars d’espectadors entretinguts durant gairebé dues hores, s’ha de tenir fusta. S’ha de ser bo, vaja. Això és el que va fer en Pep Plaza aquest diumenge a la tarda al teatre L’Atlàntida de Vic. Aprofitant la innegable popularitat que dóna la televisió, el Guardiola de Crackòvia va demostrar que no només sap imitar els personatges que tots coneixem de la tele sinó que el seu repertori va molt més enllà i és capaç d’afegir-hi amb molt d’encert el rei, en Zapatero, en Joan Pera, l’Eugenio, etc. I no content amb això, cap al final de l’espectacle agafa la guitarra i es posa a imitar a Sabina, a Serrat, a Lluís Llach i a Tomeu Penya, entre altres. Un artista de cap a peus, vaja; si en comptes de tirar per la via de les imitacions s’hagués volgut dedicar a la música, segur que se’n podria haver sortit perquè de veu i de talent no li’n falten.

L’espectacle, però, no acaba de ser del tot rodó. Per exemple, es troba a faltar una mica de varietat en el vestuari, ja que en cap moment es canvia de roba; no dic que s’hagi de transformar completament, però per exemple una barba quan fa d’Eugenio o un barret de cowboy quan imita en Tomeu Penya no estarien de més. També crec que l’espectacle agrairia que hi hagués una línia argumental que enllacés totes les imitacions entre sí, ja que a vegades semblen posades una mica amb calçador, i fan l’efecte de ser un pèl forçades.

També vaig observar un fenomen que ja he vist en altres imitadors, i és que en comptes d’imitar al personatge molt sovint imiten a l’imitador del personatge. O sigui, quan en Pep Plaza fa de Núñez en realitat no fa de Núñez, sinó de Carlos Latre fent de Núñez. El mateix passa quan imita a Guti, o a Tomàs Molina. En Pep té talent de sobres per crear la seva pròpia versió del personatge imitat, no cal que aprofiti la creació d’un altre company de feina.

Malgrat aquests petits defectes, és un bon espectacle: distret, entretingut i amb el qual és fàcil deixar anar unes quantes riallades. I això, en els temps que corren, no és poc.