dissabte, 22 de maig de 2010

Reflexions abans de la final que no jugarem

Hi va haver una època en que la política de fitxatges del Barça era més o menys aquesta: si venia un jugador al Camp Nou i feia tres gols, l’any següent ja el teníem aquí. O bé es fitxava algú per evitar que el fitxés el Madrid, sense mirar si feia falta o no. Això era conseqüència d’una falta de planificació i d’una inseguretat que feia que el ball d’entrenadors i jugadors fos constant, la qual cosa també comportava una manca d’estil propi alarmant.

La cura a tots aquests mals va arribar l’any 1988 de la mà d’un tal Johan Cruyff, i no només això, sinó que va traslladar l’ancestral madriditis culé cap a la capital del país veí, de manera que llavors eren ells els que cometien les mateixes errades que nosaltres. La cultura futbolística (joc ofensiu i atractiu amb una gran possessió de la pilota) que va implantar l’holandès volador s’ha anat perfeccionant amb els anys gràcies a Louis Van Gaal, Frank Rijkaard i, sobretot, Pep Guardiola, que l’ha portada a uns extrems mai vistos fins ara. S’han batut tots els rècords i s’ha treballat des de la humilitat, la constància, el màxim respecte pels rivals i la seguretat que les coses s’estaven fent ben fetes.

És per això que se’m posen els pèls de punta quan, després que l’Inter de Milà ens deixés fora de la final somiada, es van haver de sentir coses com que s’hauria de fitxar Mourinho. Per sort va ser una minoria, però el sol fet d’insinuar-ho ja és escandalós. És que no hem après res aquests 20 últims anys? A aquestes alçades ens hem de moure per impulsos? Som incapaços de veure més enllà d’una derrota? De debò voldríem que un home que s’ha rigut de nosaltres a la cara, i que fa de la mala educació i la prepotència la seva principal eina de treball, fos el nostre entrenador? Un home que creu que la millor manera d’enfocar aquest esport és defensar-se tot el partit i perdre temps simulant lesions? Per això s’ha de contractar a un entrenador que cobra 12 milions cada any? Per ficar els 11 jugadors a l’àrea pròpia fins i tot jo em veig capaç de fer-ho. I per força menys calés!

Deixant de banda que l’afectat en aquest cas sigui el Barça, jo trobo tristíssim pel món del futbol (en general) que la final de la Champions la jugui (i estic sent molt generós amb aquesta paraula) un equip com l’Inter. Pagaríeu una entrada per anar al camp a veure un equip que juga així? Compraríeu un partit per veure’l per la tele? Déu vulgui que no s’imposi aquesta filosofia de joc, perquè els estadis acabaran buits, ningú comprarà partits i el futbol s’acabarà en menys que canta un gall. Alguna cosa falla en aquest esport si un dels finalistes de la màxima competició europea és un equip que, en el fons, no juga a futbol.

Així doncs, si ajuntem el caràcter del seu entrenador i la seva proposta futbolística, comprendreu que avui seria capaç de posar espelmes a qualsevol sant (i no sóc creient) per tal que el Bayern destrossés l’Inter. Les victòries i els triomfs creen models a seguir, i a mi m’horroritza la possibilitat que algú pugui prendre com a patró a un individu tan indesitjable.

2 comentaris:

  1. Que ben dit Ricky!! M'agrada el teu estil... encara t'hauré de fitxar de columnista pel meu diari!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies Serrenko! Però t'aviso que el tema ganxó no el domino...

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails