dissabte, 15 de maig de 2010

Morricone forever!

M’encanta la música. Al llarg de la meva vida, estic segur d’haver escoltat milers de cançons. D’aquestes, lògicament n’hi ha que m’han agradat i n’hi ha que no. Però que m’hagin fet posar els pèls de punta, ja no n’hi ha tantes. I que em passi el mateix cada vegada que les escolto, per més vegades que ho faci, encara n’hi ha menys. I que a sobre siguin obra d’una mateixa persona, ja pràcticament la cosa es redueix al grandíssim i irrepetible Ennio Morricone.

Conegut mundialment sobretot per les bandes sonores dels anomenats spaghetti westerns de Sergio Leone, no tothom sap que aquest músic italià nascut a Roma el 10 de novembre de 1928 és l’autor de gairebé 500 composicions per a produccions cinematogràfiques o televisives. Això no obstant, l’Acadèmia de Hollywood l’ha ignorat sistemàticament a pesar d’haver estat nominat en 5 ocasions. Al final, suposo que gairebé per vergonya, l’any 2007 li van concedir l’Òscar honorífic com a reconeixement a tota la seva carrera. Curiosament el premi li va lliurar Clint Eastwood, protagonista d’aquells westerns rodats a Almeria que el van fer famós, i amb el qual feia 40 anys que no es veien.

Avui m’agradaria compartir 3 peces d’aquelles que us deia al principi, de les que remouen les entranyes. Per començar, el tema de la pel·lícula Per un grapat de dòlars, amb l’impressionant solo de trompeta de Michele Lacerenza, sens dubte el millor que he escoltat en ma vida:



Continuem amb la no menys espectacular The Ecstasy of Gold, de la banda sonora de El bo, el lleig i el dolent. Com a curiositat, direm que Metallica comença gairebé tots els seus concerts amb aquest tema, ja que són uns grans fans del mestre italià:



I per acabar, una de les millors bandes sonores de la història: La missió, i el tema Gabriel’s Oboe:



Si escolteu aquests temes i un calfred no us recorre l’espinada, si no noteu que alguna cosa se us mou per dins, si us quedeu exactament igual, només podeu fer dues coses: opereu-vos les oïdes o bé aneu-vos a fer un anàlisi de sang, perquè és possible que per les venes us hi corri aigua destil·lada.

2 comentaris:

  1. Grans oblidats, gent genial, injustament tractada

    ResponElimina
  2. Sí. No acostumo a fer massa cas dels reconeixements públics en forma de premis, i encara menys dels Òscars. Quan veig que no li van concedir a Orson Welles, ni a Alfred Hitchcock, ni a Stanley Kubrick (per exemple), per mi perden tota la credibilitat.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails