dijous, 7 de juny de 2012

Manolo Preciado, una espècie en extinció

Aquest matí, només de posar la ràdio com faig sempre quan arribo al despatx, m’ha sorprès trobar-me amb la notícia de la mort de Manolo Preciado, un dels personatges més carismàtics i estimats del futbol espanyol, més enllà dels colors o de les preferències personals. La seva personalitat oberta i sincera, i la seva manera de parlar franca i directa, li feien tenir un bon nombre de simpatitzants, entre els quals em compto. Per a molta gent, Preciado es va fer famós fa una mica més d’un any, arrel d’una picabaralla dialèctica amb José Mourinho (el personatge amb més capacitat per fer amics del futbol mundial), al qual va anomenar “canalla” per unes declaracions del tècnic madridista on insinuava que l’Sporting de Gijón havia sortit a jugar contra el Barça amb un equip poc competitiu.


M’agrada la gent que diu les coses pel seu nom, i en aquest bloc n’hi ha més d’un exemple (aquí en teniu un i aquí un altre). Si a més són persones lluitadores, que no s’enfonsen davant de les adversitats i que continuen endavant amb un somriure quan el més fàcil seria dir prou, aleshores la meva admiració es multiplica. La vida professional de Preciado no ha estat fàcil ni com a jugador ni com a entrenador, ja que sempre va formar part d’equips menors (als quals, per cert, sovint va aconseguir pujar de categoria), però comparada amb la seva vida personal això no ha estat res més que una anècdota: l’any 2002 va perdre a la seva dona com a conseqüència d’un càncer, dos anys després a un fill de 15 anys en un accident de moto, i tot just l’any passat el seu pare va morir atropellat mentre empenyia un vehicle que no volia engegar-se. Com deia ell mateix, “podia haver estat vulnerable i tirar-me un tret, o mirar al cel i créixer. Vaig triar la segona opció”.

Si a tot això hi afegim el fet que Preciado formava part d’un món on no abunda la humilitat, sinó l’existència d’uns individus amb uns egos més grans que els seus enormes comptes corrents, aleshores ens trobem davant d’un personatge gairebé únic en la seva espècie, una persona normal en un món farcit d’un elitisme absurd, que per desgràcia ja no ens continuarà alegrant les rodes de premsa amb la seva sinceritat, sovint políticament incorrecta però sempre honesta i fidel a uns valors i a una manera de ser. Descansa en pau, Manolo. T’ho has ben guanyat.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails