El naixement de la catedral del futbol

Diu Eduardo Galeano, en el seu excel·lent llibre El fútbol a sol y sombra, que “en Wembley suena todavía el griterío del Mundial del 66, que ganó Inglaterra, pero aguzando el oído puede usted escuchar gemidos que vienen del 53, cuando los húngaros golearon a la selección inglesa”. L’escriptor uruguaià ens recorda d’aquesta poètica manera una petita part de la història de l’estadi on es jugarà la final de la Champions League d’enguany, entre el F.C. Barcelona i el Manchester United.

Maleïts exàmens...

Fa uns mesos em va arribar un correu electrònic que recollia errades d’estudiants en exàmens. Poques vegades he rigut tant amb un correu, i a més em va fer recordar que hi havia llibres on es recopilaven aquesta colla d’equivocacions, descuits, confusions, absurditats, barreja de conceptes o directament ignorància dels alumnes a l’hora de contestar preguntes orals o escrites.

Cançons per motibarça (II)

El primer intent va resultar un petit fracàs i vam perdre la Copa de Su Majestad (dic “su” perquè és d’ells).

Dimecres passat no em va caldre motivar als jugadors perquè ja ho va fer el Guru, i molt bé per cert.

Pel partit d’avui Barça TV ha fet un vídeo excel·lent, però tot i així jo també vull posar-hi el meu granet de sorra. Sis minuts abans de saltar al camp, que escoltin això:

El mosaic, el camp ple, en Pep i els jugadors faran la resta. Wembley ens espera.

FORÇA BARÇA!!!

Les històries d’Enric González

Per aquells que no el coneixen, direm que l’Enric González és un periodista català nascut a Barcelona l’any 1959. Ha treballat la major part de la seva carrera periodística al diari El País, on actualment exerceix de corresponsal a Jerusalem i anteriorment a Washington, París, Londres, Nova York i Roma.

Cançons per motibarça (I)

Dissabte passat en teníem prou empatant. Avui no. Avui s’ha de guanyar. No seré jo qui discuteixi els mètodes motivadors del guru Guardiola, però per si se li acaba la inspiració després de Coldplay o The Killers, em permeto recomanar un tema per posar-lo als jugadors just abans de saltar al camp:

Energia sònica. Vitamines musicals. Adrenalina sonora.

FORÇA BARÇA!!!

Petrović i Divac: germans i enemics

No cal ser massa aficionat al bàsquet per saber que l’antiga Iugoslàvia era una màquina inacabable de formar jugadors. Quan es començava a apagar l’estrella d’un, en sortia un altre de tan o més bo. Poques vegades s’ha aconseguit reunir en un mateix equip a un grup de jugadors com el que va guanyar la plata als Jocs Olímpics de 1988, i l’or a l’Europeu de 1989 i al Mundial de 1990. Només d’esmentar-los, els bons aficionats segur que dibuixaran un somriure de nostàlgia i de profunda admiració: Dražen Petrović, Toni Kukoč, Dino Radja, Žarko Paspalj, Vlade Divac, ...

Aquells partidets de futbol al carrer...

Una de les principals diferències entre la mainada d’ara i la de quan jo tenia la seva edat (quina frase més iaia m’acaba de sortir) és que abans jugàvem al carrer: a amagar, a empaitar-nos, a bales o amb cotxes en miniatura, però sobretot a futbol. Qualsevol racó era bo per agafar la pilota i fer un partidet, qualsevol porta de garatge era una porteria improvisada, i si no hi havia cap garatge a prop, posàvem els anoracs a terra per simular els pals i el criteri per decidir si una pilota havia anat alta o havia entrat era molt clar: depenia de l’alçada del nen que fes de porter. No importava l’escenari, perquè en la nostra imaginació jugàvem al Barça i aquell carrer o aquella plaça eren el Camp Nou, i cada gol era el que ens donava la Copa d’Europa.

30 anys del segrest de Quini

Enrique Castro González, conegut futbolísticament com “Quini”, és un dels millors davanters que ha tingut mai el futbol espanyol. Va arribar al Barça l’any 1980 procedent de l’Sporting de Gijón, després de molts intents fallits del club blaugrana per intentar fitxar-lo. Al marge dels seus nombrosos èxits esportius (Pichichi en 5 ocasions, sisè màxim golejador de la història de la Lliga i Medalla d’Or al Mèrit Esportiu), la vida de Quini està marcada de manera especial pel segrest que va patir durant 24 dies.

Més de 50 anys fent ninots

El tema dels regals quan s’acosten sants o aniversaris és complicat; mai saps què has de comprar, ni si agradarà, ni si no. Però fa uns quants anys, a casa meva no havien de patir mai per aquest motiu. Quan em demanaven què volia, la meva resposta sempre era la mateixa: un Super Humor. Pels que no ho sapigueu, es tractava d’un recull de còmics de l’època entre els que s’incloïen Zipi y Zape, Pepe Gotera y Otilio, El botones Sacarino, Rompetechos, etc.

Retrat d’una obsessió

Si fa unes setmanes algú m’hagués dit que m’agradaria qualsevol cosa relacionada amb el món del ballet, li hagués demanat què s’havia pres i si me’n donava una mica. Però ves per on, resulta que Cisne negro és una de les pel·lícules que més m’han agradat d’aquests darrers mesos. Potser és perquè, ben mirat, el ballet només es el rerefons de tot plegat.