Karma negatiu

La veritat és que desconec si, de la mateixa manera que tenim assumit que existeix “la cançó de l’estiu”, també podríem parlar del concepte/categoria de “llibre de l’estiu”, entès com aquella obra literària escrita sense més pretensions que la d’entretenir i fer passar una bona estona sense haver-se d’esprémer massa la matèria gris.

Matt Le Tissier, el geni conformista

Hi ha futbolistes que són tan coneguts que fins i tot els no aficionats saben que existeixen. Qui no coneix a Messi actualment, o a Cruyff i Kubala en la seva època? D’altres són coneguts pels bons aficionats per la seva qualitat, per la seva trajectòria o perquè marquen una època dins d’un club. I d’altres (els que menys) passen gairebé de puntetes per la història del futbol, malgrat la seva enorme qualitat. Avui fa 45 anys que va néixer un d’aquests últims.

Molt més que ombres xineses

Qui no ha jugat mai a les ombres xineses (o almenys les ha vist fer)? Aquesta curiosa pràctica consisteix en col·locar les mans entre una paret i un llum i anar-les canviant de posició per tal de projectar ombres que representen diferents objectes o éssers vius. El seu origen és molt antic (es calcula que uns 5000 anys abans de Crist), i a pesar del seu nom no prové de la Xina sinó de l’illa de Java, a Indonèsia. L’evolució d’aquesta pràctica va donar origen al que es va anomenar “teatre d’ombres”, que es va fer molt popular arreu del món.

El playboy i “la rata”

Malgrat ser un bon aficionat als esports, la modalitat del motor no ha estat mai la meva preferida, especialment la Fórmula 1. Dintre de tot, les motos són més espectaculars, hi ha més avançaments, més alternatives, més emoció... En els cotxes, en canvi, veig que la majoria de les curses acaben pràcticament igual que com han començat, després de donar entre 50 i 70 voltes al circuit. Vaja, que no és la meva manera ideal de passar dues hores.

Segur que estan tots bé?

Dos anys després de filmar Cinema Paradiso (sens dubte la seva pel·lícula més coneguda), Giuseppe Tornatore ens oferia aquesta melancòlica història, amb gotes d’ironia però certament trista. No és un film fàcil de veure, especialment si d’alguna manera ens sentim identificats amb la història que se’ns explica. No obstant això, el mestratge del seu director, la història, la banda sonora del genial Ennio Morricone (col·laborador habitual de Tornatore), les escenes que recorden l’univers fellinià i les perfectes interpretacions (encapçalades per un enorme Marcello Mastroianni) són motius més que suficients per dedicar-li un parell d’hores del nostre temps (nota: està disponible a YouTube en versió original subtitulada).

Escenes seleccionades: “Al final de la escalera”

El terror és un dels gèneres cinematogràfics que més tòpics repeteixen i que més esprem idees i situacions. Qualsevol aficionat està més que acostumat a veure pel·lícules sobre cases encantades, fantasmes, zombis, monstres variats, etc. Per això a vegades val la pena fixar-se en els orígens, en aquells films que van assentar les bases sobre les que posteriorment s’ha anat construint tot aquest imaginari col·lectiu que a vegades sembla que hagi existit sempre, però que evidentment va començar en algun lloc.

Una cançó de l’estiu diferent

Sempre que sentim a parlar de “la cançó de l’estiu” ens venen al cap unes melodies tan enganxoses com oblidables, la majoria de les quals són (diguem-ho clar) autèntiques tortures per a les oïdes. Però també és veritat que el món musical està ple d’exemples de cançons inspirades en els mesos més calorosos de l’any, i que no només no fan malbé els pavellons auditius sinó tot el contrari.

L’últim home sobre la terra

No fa ni dos mesos vaig llegir al diari que havia mort l’escriptor Richard Matheson. He de confessar que el seu nom no em sonava de res, però una ràpida lectura de l’obituari em va informar que l’autor havia destacat especialment en el camp de la ciència ficció, la fantasia i el terror, la qual cosa ja em va despertar l’interès. I quan vaig veure que entre les seves obres hi havia molts guions d’episodis de La dimensió desconeguda, o també novel·les tan conegudes com L’increïble home minvant, o la història curta que va donar origen a El diable sobre rodes, el meu interès ja va ser total.

Modern Talking i les cançons intercanviables

Sí, ho reconec: hi va haver un moment de la meva vida que estava convençut que els Modern Talking eren el millor grup del món (tothom té un passat). Molt abans que aparegués Internet, iTunes i Spotify, la manera que tenia de poder escoltar les cançons que m’agradaven era estar pendent dels programes musicals de la ràdio, amb una gravadora de casset al costat i els dits sempre a punt de prémer els botons “Play” i “Record” quan sonés alguna peça que volia guardar.

Futbol, política i societat

Que el futbol és l’esport més popular del planeta és una cosa tan evident que no val la pena ni discutir-la (com diu el gran Eduardo Galeano, “el fútbol es la única religión que no tiene ateos”). El que potser ja no és tan conegut és la intensa relació de la política amb el futbol, i la influència que ha tingut (i encara té) aquest esport en segons quins països i cultures del món. A principis dels anys 90, amb només 22 anys, el periodista britànic Simon Kuper (ex treballador de The Observer i The Guardian, i actual columnista esportiu del Financial Times) es va passar nou mesos voltant per vint-i-dos països intentant buscar les relacions entre tots aquests aspectes, i el resultat va ser-ne un excel·lent llibre titulat Football Against the Enemy (publicada en territori ibèric com a Fútbol contra el enemigo).