El món segons Risto Mejide

Suposo que com la majoria de gent, jo no coneixia a Risto Mejide fins que l’any 2006 va començar a fer de jurat en el popular concurs televisiu Operación Triunfo. I no perquè m’ho mirés (no m’ha interessat mai), sinó perquè tothom va començar a parlar d’ell arrel de la seva (calculada) impertinència i les ferotges crítiques que deixava anar als concursants, plenes de mala llet i que a vegades passaven a ser directament insults, i també fins i tot als responsables del programa. La irrupció de Mejide va tenir un efecte gairebé immediat, i es calcula que en el moment d’emetre els seus veredictes el share del programa pujava del 20% habitual fins al 50%.

Jo, els musicals i “Los miserables”

M’encanta el cine i m’encanta la música, però les pel·lícules musicals mai no han estat sant de la meva devoció. Com tantes altres coses que no m’agraden, aquesta també té el seu origen en els meus primers anys d’existència. Recordo haver vist un tros de West Side Story i no entenia com dues bandes rivals de Nova York es podien posar a ballar en comptes d’anar a ganivetades. Tampoc li vaig trobar la gràcia a un altre clàssic del gènere com Grease, amb en Travolta fent de rebel però que també s’arrencava a ballar a la mínima oportunitat que tenia. Després vaig conèixer la insuportable Julie Andrews a Mary Poppins, i recordo que em posava molt nerviós que a la mínima es posessin tots a cantar, deixant de banda que tot plegat em semblava una horterada considerable (i no em serveix que em diguin que és una pel·lícula infantil, perquè de fet jo era un nen quan la vaig veure). Més endavant va venir Sonrisas y lágrimas, una altra vegada amb l’Andrews al capdavant cantant “Do, Re, Mi” amb un estol de nens i nenes a les muntanyes del Tirol. En resum, que entre quinquis ballarins i cursis cantarines no es pot dir que em fessin agafar gaire estima als musicals.

Tintín, del paper a l’ordinador

El meu primer contacte amb en Tintín va ser fa molts anys, de petit, i gairebé per casualitat. No recordo si va ser pel meu sant, pel meu aniversari o per Sant Jordi, però jo volia (com gairebé sempre en aquella època) un còmic de Mortadelo i Filemón. Com que a la llibreria no n’hi havia, la dependenta ens va suggerir un còmic del qual jo no havia sentit a parlar mai: Tintín al Congo. El primer que em va sorprendre va ser que era escrit en català, a diferència dels ineptes detectius creats per Francisco Ibáñez (i de bona part del que llegia en aquella època). Recordo que el llibre em va agradar, em va permetre viatjar a un país africà desconegut i viure unes aventures diferents a les que estava acostumat. Que poc m’imaginava que els meus pares m’acabaven de comprar un còmic mític com n’hi ha pocs, objecte de culte i de col·leccionisme, i del que es calcula que se n’han venut més de 200 milions d’exemplars en més de 60 idiomes.

Kilian Jornet, el comptador de llacs

Hi ha gent que gairebé neix predestinada a dedicar-se a una activitat concreta. I és que si la teva mare és professora d’esports de muntanya i el teu pare és guia de muntanya i guarda d’un refugi a la Cerdanya, sembla difícil no acabar-te dedicant a alguna activitat relacionada amb les alçades. En Kilian Jornet ho tenia clar des de petit, quan li va dir a la seva professora que ell de gran volia ser comptador de llacs. I vaja si ho va ser! Amb només 18 mesos va caminar durant 8 hores amb una motxilla, amb 5 anys ja havia pujat a l’Aneto i amb 10 havia travessat els Pirineus. Actualment, amb 24 anys acabats de fer, és el gran dominador mundial tant de l’esquí de muntanya com de l’skyrunning (curses de muntanya).

“I am a Catalan”

Avui fa 40 anys, el violoncel·lista Pau Casals va rebre la Medalla de la Pau a la seu de l’Assemblea General de les Nacions Unides, a Nova York. En aquest mateix acte es va interpretar, sota la seva direcció, l’Himne de les Nacions Unides (composat per ell mateix), i també conegut com a Himne a la pau. Posteriorment, Casals també va interpretar la seva immortal peça El cant dels ocells, que segons les seves pròpies paraules, naixia de l’ànima del seu poble, Catalunya, i tocava com un cant de pau.

Adéu a les armes

Dijous passat, 20 d’octubre de 2011, la banda terrorista ETA va anunciar mitjançant un comunicat el cessament definitiu de la seva activitat armada. Enrere queden més de cinquanta anys d’activitats violentes, assassinats, segrestos i extorsions que han marcat l’existència de la societat espanyola al llarg de tot aquest temps.

Els sis acords de Leonard Cohen

Ahir, 21 d’octubre, el poeta i cantautor canadenc Leonard Cohen va rebre el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres. En el discurs d’agraïment va mostrar la seva habitual senzillesa i va recordar la seva coneguda admiració per Federico García Lorca (la seva filla es diu Lorca i la lletra de la seva cançó Take This Waltz és una adaptació del poema Pequeño vals vienés del granadí).

La tercera poma (o el meu adéu a Steve Jobs)

A hores d’ara, tres dies després de la seva mort, potser ja no té massa sentit parlar d’Steve Jobs i de la influència que ha tingut a l’hora de canviar per sempre la informàtica i les comunicacions personals. Tot i així, sento que n’he de dir alguna cosa.

Una feina que algú ha de fer...

Després del seguit de depressions, suïcidis, inseguretats juvenils i inestabilitats mentals vàries que apareixen a Tokio Blues, necessitava desengreixar-me una mica amb el següent llibre que llegís. Gairebé per casualitat vaig llegir un article sobre Christopher Moore, un escriptor nord-americà que, pel que deien, combinava fantasia i humor amb uns resultats més que acceptables. Vaig decidir fer cas de l’escrit i començar a llegir una de les seves obres (diuen) més conegudes, Un trabajo muy sucio.

Un lloc en el món

Feia temps que volia llegir algun llibre d’Haruki Murakami. La fama de l’escriptor japonès, augmentada al nostre país arrel del Premi Internacional Catalunya 2011, em feia sentir curiositat per la seva obra i volia comprovar en persona si aquest prestigi era o no merescut (segons el meu criteri, és clar). Vaig veure que el llibre que li havia donat la fama era Tokio Blues, escrit ja fa un quart de segle, i vaig decidir que aquest fos el meu primer contacte amb el prestigiós narrador nipó.