George (simply the) Best

“Seria molt difícil triar entre marcar-li un golàs al Liverpool o anar-me’n al llit amb Miss Món. Per sort, he fet ambdues coses”. Aquesta frase podria ser un bon resum del que va ser la vida de George Best, un d’aquells futbolistes que podia haver arribat on hagués volgut, però que un dia va triar el costat equivocat de la vida i es va embarcar en una espiral d’autodestrucció que se’l va acabar emportant, avui fa exactament set anys. Pràcticament ningú dubta que si Best hagués portat una vida raonablement ordenada i el futbol hagués estat la seva màxima prioritat, avui en dia tindria un lloc en l’Olimp de la pilota que ocupen Di Stéfano, Pelé, Cruyff, Maradona i Messi. Ell mateix va dir que “només em penedeixo de no haver jugat deu anys més”.

Jornada de reflexió en deu tuits

1) Seré il·lús, però m'hagués agradat molt veure una candidatura unitària dels partits catalans.

2) No només no hi ha hagut entesa entre els partits catalans, sinó que no n'hi ha hagut ni entre els independentistes. Lamentable.

3) En Mas aquests dies ha parlat molt bé, però a mi em sembla que a l'hora de la veritat es farà enrere. Tant de bo m'equivoqui.

4) Oriol Junqueras ha fet oblidar la trista etapa Carod-Puigcercós a ERC. Discurs sòlid, coherent i, per mi, convincent.

5) No es pot intentar convèncer la gent amb mentides com aquella bajanada del canvi de cognoms. Indignant i lamentable campanya del PP.

6) Després d'en Montilla, semblava impossible que el PSC trobés un líder més gris. No coneixíem en Pere Navarro.

7) He trobat la campanya d'ICV massa destructiva pel meu gust. En general respecto les seves idees, però em continuen semblant uns il·lusos.

8) Comparteixo les idees de SI, però veig en López-Tena massa esverat, com en estat permanent de crispació. Més calmat seria més convincent.

9) Vidal-Quadras, Rajoy, Sánchez-Camacho, Tejero, Montoro, El Mundo,... Oficialment compartim nacionalitat amb aquesta xusma. Penseu-hi.

i 10) Després del joc brut que Espanya ha demostrat que està disposada a fer, encara queda algú que vulgui continuar formant-ne part?

Un tren a l’espai

El passat 14 d’octubre, mig món seguia amb expectació el salt des de l’estratosfera de l’austríac Felix Baumgartner, que va suposar batre el rècord mundial d’alçada per un salt en paracaigudes, i també el de velocitat de caiguda.

Fa més o menys un mes, el californià Ron Fugelseth també va decidir explorar l’estratosfera d’una manera ben particular. Va enviar a l’espai la joguina preferida del seu fill de quatre anys (un tren al que el nen anomena “Stanley”), lligat en un globus meteorològic amb una càmera de vídeo i un telèfon mòbil antic que feia les funcions de GPS.

La joguina va trigar una hora a arribar a l’estratosfera i, quan el globus va esclatar, vint minuts més a tornar a terra. El pare i el nen el van haver d’anar a buscar més de 43 quilòmetres enllà, en un camp de blat. Aquest vídeo és el testimoni del viatge de l’”Stanley”.

Els terrors de David Cronenberg

Hi ha directors que pel sol fet d’esmentar-los ja ens porten al cap un determinat tipus o estil de cinema. El canadenc David Cronenberg es va guanyar, al llarg dels anys 70 i 80, una ben merescuda fama com a director de pel·lícules de terror i ciència ficció, amb títols tan destacats com Videodrome, Scanners o, sobretot, La mosca. En tots aquests films era destacable la seva predilecció per un tipus d’horror basat en la descomposició física i l’alteració dels teixits del cos (sovint per l’acció de la tecnologia), fet que li va valer els sobrenoms de “Rei de l’horror veneri” o de “Baró de la sang”. Aquests últims anys, però, Cronenberg s’ha desmarcat d’aquest estil de cinema i ens ha lliurat dues de les seves millors pel·lícules dins del gènere del thriller mafiós.

Tràiler honest de “Prometheus”

Avui fa exactament dos mesos que vaig parlar de Prometheus i de les males sensacions que m’havia deixat la història que explicava, degut a les nombroses incoherències del guió i a la poca relació que tenia tot plegat amb Alien, pel·lícula de la qual (en teoria) n’és una preqüela.

Doncs bé, sembla que no sóc l’únic que pensa igual. Algú amb més temps i més talent que jo s’ha encarregat de fer aquest divertit vídeo, que parla de moltes de les errades que jo vaig esmentar en el seu moment i que n’hi afegeix d’altres, igualment certes i que no fan més que confirmar el que vaig afirmar fa unes setmanes: que el senyor Damon Lindelof és un dels venedors de fum més grans del moment, a nivell televisiu i cinematogràfic.

Quatre teulades

Ja fa uns quants anys, mentre estudiava l’ara extint BUP i gràcies a un company de classe que me’n passava cintes de casset (l’MP3 era, aleshores, un somni tecnològic lluny de la imaginació més avançada), vaig entrar en contacte amb el que es va anomenar “rock radical basc”. Grups com La Polla Records o Kortatu van formar part de la meva banda sonora d’aquella època, i fins i tot em vaig arribar a aprendre alguna cançó en euskera, que curiosament encara recordo.

“La cosa”, o el terror d’infantesa

Segurament serà perquè les experiències que vius de petit et queden gravades amb més intensitat al cervell, però La cosa sempre ha estat una d’aquelles pel·lícules que em porten més mals records, si per això entenem passar una mala estona de veritat, arribant al punt de tapar-me els ulls per no veure què passava a la pantalla. A hores d’ara, i sabent que malament que ho passava, encara no entenc per què vaig anar-la a veure quan es va estrenar l’any 1982.

El triomf de l’esperit humà

Si no sabéssim que la història que ens explica Tocando el vacío és real, el més probable és que quan acabés diguéssim allò tan típic de “clar, és una pel·lícula”. Però no, ni molt menys. És un relat increïble, una proesa, una història d’una valentia i un coratge tan extraordinaris que ja ha quedat per sempre més com una llegenda del muntanyisme i com un exemple de fins on pot arribar un home per lluitar per la seva supervivència.

Alien + Perdidos = Prometheus

Vagi per endavant que opino que no calia fer una preqüela d’Alien, perquè aquesta autèntica obra mestra del cinema de ciència ficció és perfecta tal com està. De fet, si Prometheus no estigués dirigida per Ridley Scott (també director d’Alien) segurament no m’hagués plantejat anar-la a veure (mentida: sí que hi hagués anat), però el fet que el seu mateix creador hagi volgut donar una explicació addicional va ser motiu suficient per posar-me davant de la pantalla del cinema i buscar unes respostes que, en principi, jo creia innecessàries.

Ni evasió ni victòria

Tot i que segurament no és el millor llargmetratge sobre futbol, si hi ha una pel·lícula que els aficionats recorden amb una estima especial i que amb el pas del temps ha adquirit la condició gairebé de mite, aquesta és sens dubte Evasió o victòria. Estrenada l’any 1981, i amb una barreja de coneguts actors (com Sylvester Stallone o Michael Caine) i de famosos futbolistes (com Pelé, Bobby Moore o Osvaldo Ardiles), el film ens explicava la preparació, els entrenaments i el posterior partit entre un equip de presoners aliats i un combinat de jugadors de l’Alemanya nazi. Els presoners planegen escapar-se a la mitja part a través d’un túnel excavat als vestidors, però al final s’imposa el seu orgull i l’esperit esportiu i surten a jugar la segona part per intentar guanyar a l’equip que representava l’invasor. El que no tothom sap és que aquesta pel·lícula està inspirada en un fet real i que, per desgràcia, no va tenir un final tan feliç com a la ficció.