Spinal Tap, paròdia i homenatge

Si sou aficionats al rock, especialment al hard rock i al heavy metal, és possible que hagueu sentit a parlar d’un grup anomenat Spinal Tap. El que potser no sapigueu és que aquest grup no és real. “Com que no?”, direu alguns, “si jo he escoltat cançons seves, els he vist actuar en directe i fins i tot he sentit a dir que els hi van dedicar un documental!”. Doncs sí, teniu raó. Diguem que és un grup semifictici, o que va tenir el seu origen en la ficció per acabar sent un grup real. A veure si aclarim l’embolic...

Cançons per motibarça (III)

Ha arribat el dia. Tot el que hem fet ens ha portat fins aquí. Eliminar al Madrid en semifinals va estar molt bé, però ara s’ha de rematar la feina i guanyar al Manchester. Ha arribat l’oportunitat de fer (més) història, d’igualar al Bayern de Munic i a l’Ajax d’Àmsterdam amb 4 Copes d’Europa.

Sembla que aquesta vegada no hi haurà vídeo motivacional. Si ho ha decidit en Pep, per mi perfecte. Però ningú ha dit que no hi pugui haver cançó. Cinc minuts abans de saltar a la gespa de Wembley, que escoltin això:

Espero que l’efecte sobre els jugadors sigui el mateix que em provoca a mi. No sé per què, però cada vegada que sento aquest tema em venen ganes d’envair Polònia... (Per cert, si no heu anat mai a un concert de Rammstein no sabeu el que us esteu perdent...)
FORÇA BARÇA!!!

La resurrecció dels “diables vermells”

Dissabte que ve, durant el partit que enfrontarà al F.C. Barcelona i el Manchester United al nou estadi de Wembley, és gairebé segur que en algun moment les càmeres enfocaran a aquest senyor que podem veure a la foto. Es tracta ni més ni menys que de Sir Bobby Charlton, actualment directiu del club anglès i antigament jugador del mateix equip. I no un jugador qualsevol, sinó una autèntica llegenda: segon màxim golejador de la història del Manchester, segurament el millor jugador anglès que mai ha existit, i un dels millors de la història del futbol.

El naixement de la catedral del futbol

Diu Eduardo Galeano, en el seu excel·lent llibre El fútbol a sol y sombra, que “en Wembley suena todavía el griterío del Mundial del 66, que ganó Inglaterra, pero aguzando el oído puede usted escuchar gemidos que vienen del 53, cuando los húngaros golearon a la selección inglesa”. L’escriptor uruguaià ens recorda d’aquesta poètica manera una petita part de la història de l’estadi on es jugarà la final de la Champions League d’enguany, entre el F.C. Barcelona i el Manchester United.

Maleïts exàmens...

Fa uns mesos em va arribar un correu electrònic que recollia errades d’estudiants en exàmens. Poques vegades he rigut tant amb un correu, i a més em va fer recordar que hi havia llibres on es recopilaven aquesta colla d’equivocacions, descuits, confusions, absurditats, barreja de conceptes o directament ignorància dels alumnes a l’hora de contestar preguntes orals o escrites.

Cançons per motibarça (II)

El primer intent va resultar un petit fracàs i vam perdre la Copa de Su Majestad (dic “su” perquè és d’ells).

Dimecres passat no em va caldre motivar als jugadors perquè ja ho va fer el Guru, i molt bé per cert.

Pel partit d’avui Barça TV ha fet un vídeo excel·lent, però tot i així jo també vull posar-hi el meu granet de sorra. Sis minuts abans de saltar al camp, que escoltin això:

El mosaic, el camp ple, en Pep i els jugadors faran la resta. Wembley ens espera.

FORÇA BARÇA!!!

Les històries d’Enric González

Per aquells que no el coneixen, direm que l’Enric González és un periodista català nascut a Barcelona l’any 1959. Ha treballat la major part de la seva carrera periodística al diari El País, on actualment exerceix de corresponsal a Jerusalem i anteriorment a Washington, París, Londres, Nova York i Roma.

Cançons per motibarça (I)

Dissabte passat en teníem prou empatant. Avui no. Avui s’ha de guanyar. No seré jo qui discuteixi els mètodes motivadors del guru Guardiola, però per si se li acaba la inspiració després de Coldplay o The Killers, em permeto recomanar un tema per posar-lo als jugadors just abans de saltar al camp:

Energia sònica. Vitamines musicals. Adrenalina sonora.

FORÇA BARÇA!!!

Petrović i Divac: germans i enemics

No cal ser massa aficionat al bàsquet per saber que l’antiga Iugoslàvia era una màquina inacabable de formar jugadors. Quan es començava a apagar l’estrella d’un, en sortia un altre de tan o més bo. Poques vegades s’ha aconseguit reunir en un mateix equip a un grup de jugadors com el que va guanyar la plata als Jocs Olímpics de 1988, i l’or a l’Europeu de 1989 i al Mundial de 1990. Només d’esmentar-los, els bons aficionats segur que dibuixaran un somriure de nostàlgia i de profunda admiració: Dražen Petrović, Toni Kukoč, Dino Radja, Žarko Paspalj, Vlade Divac, ...

Aquells partidets de futbol al carrer...

Una de les principals diferències entre la mainada d’ara i la de quan jo tenia la seva edat (quina frase més iaia m’acaba de sortir) és que abans jugàvem al carrer: a amagar, a empaitar-nos, a bales o amb cotxes en miniatura, però sobretot a futbol. Qualsevol racó era bo per agafar la pilota i fer un partidet, qualsevol porta de garatge era una porteria improvisada, i si no hi havia cap garatge a prop, posàvem els anoracs a terra per simular els pals i el criteri per decidir si una pilota havia anat alta o havia entrat era molt clar: depenia de l’alçada del nen que fes de porter. No importava l’escenari, perquè en la nostra imaginació jugàvem al Barça i aquell carrer o aquella plaça eren el Camp Nou, i cada gol era el que ens donava la Copa d’Europa.