Ni un pam de net

Malgrat que no es pot dir que sigui una cara molt coneguda pel gran públic (ell mateix diu que no li agrada posar-se davant de les càmeres), el que és innegable és que en Jaume Rius Solé és un referent indiscutible del periodisme esportiu català. Cofundador de TV3 i del diari Sport, en Jaume sempre s’ha caracteritzat per dur a terme periodisme d’investigació, per no casar-se amb ningú i per dir les coses pel seu nom. Unes quantes proves de tot això les tenim en el seu darrer llibre, La corrupció en el periodisme esportiu.

“L’home del piano” fa 40 anys

Després de gairebé cinquanta anys de carrera, durant els quals ha acumulat un bon nombre d’èxits, ha guanyat sis premis Grammy i ha venut més de 150 milions de discos a tot el món, si hi ha una cançó que ha marcat per sempre la trajectòria de Billy Joel aquesta és sens dubte Piano Man. Publicada el 2 de novembre de 1973 com a primer senzill del disc homònim, no va ser un èxit immediat sinó que va haver d’esperar quatre anys, quan la fama del cantautor novaiorquès va augmentar notablement gràcies a la publicació del disc The Stranger. Actualment, Joel sol utilitzar-la per tancar la gran majoria dels seus concerts, i és habitual que el públic en coregi la tornada.

L’origen del mal

Si alguna cosa tinc clara després de tants anys de llegir llibres, és que una de les coses que més em molesten és el que es coneix popularment com “palla”, en el sentit de pàgines que no aporten res a la història i que serveixen únicament de farciment. És per això que sempre m’han agradat molt les històries curtes o bé els llibres que, encara que siguin llargs, van al gra, sense floritures ni afegiments innecessaris.

Gravetat zero

Només cal fer un cop d’ull a la cartellera cada setmana per comprovar que el cinema actual pateix una preocupant crisi d’idees (a diferència de les sèries de TV). Pel·lícules d’animació, remakes, adaptacions de llibres o de còmics, segones parts i produccions que s’han vist mil vegades amb noms diferents són les principals protagonistes de la programació setmanal.

Karma negatiu

La veritat és que desconec si, de la mateixa manera que tenim assumit que existeix “la cançó de l’estiu”, també podríem parlar del concepte/categoria de “llibre de l’estiu”, entès com aquella obra literària escrita sense més pretensions que la d’entretenir i fer passar una bona estona sense haver-se d’esprémer massa la matèria gris.

Matt Le Tissier, el geni conformista

Hi ha futbolistes que són tan coneguts que fins i tot els no aficionats saben que existeixen. Qui no coneix a Messi actualment, o a Cruyff i Kubala en la seva època? D’altres són coneguts pels bons aficionats per la seva qualitat, per la seva trajectòria o perquè marquen una època dins d’un club. I d’altres (els que menys) passen gairebé de puntetes per la història del futbol, malgrat la seva enorme qualitat. Avui fa 45 anys que va néixer un d’aquests últims.

Molt més que ombres xineses

Qui no ha jugat mai a les ombres xineses (o almenys les ha vist fer)? Aquesta curiosa pràctica consisteix en col·locar les mans entre una paret i un llum i anar-les canviant de posició per tal de projectar ombres que representen diferents objectes o éssers vius. El seu origen és molt antic (es calcula que uns 5000 anys abans de Crist), i a pesar del seu nom no prové de la Xina sinó de l’illa de Java, a Indonèsia. L’evolució d’aquesta pràctica va donar origen al que es va anomenar “teatre d’ombres”, que es va fer molt popular arreu del món.

El playboy i “la rata”

Malgrat ser un bon aficionat als esports, la modalitat del motor no ha estat mai la meva preferida, especialment la Fórmula 1. Dintre de tot, les motos són més espectaculars, hi ha més avançaments, més alternatives, més emoció... En els cotxes, en canvi, veig que la majoria de les curses acaben pràcticament igual que com han començat, després de donar entre 50 i 70 voltes al circuit. Vaja, que no és la meva manera ideal de passar dues hores.

Segur que estan tots bé?

Dos anys després de filmar Cinema Paradiso (sens dubte la seva pel·lícula més coneguda), Giuseppe Tornatore ens oferia aquesta melancòlica història, amb gotes d’ironia però certament trista. No és un film fàcil de veure, especialment si d’alguna manera ens sentim identificats amb la història que se’ns explica. No obstant això, el mestratge del seu director, la història, la banda sonora del genial Ennio Morricone (col·laborador habitual de Tornatore), les escenes que recorden l’univers fellinià i les perfectes interpretacions (encapçalades per un enorme Marcello Mastroianni) són motius més que suficients per dedicar-li un parell d’hores del nostre temps (nota: està disponible a YouTube en versió original subtitulada).

Escenes seleccionades: “Al final de la escalera”

El terror és un dels gèneres cinematogràfics que més tòpics repeteixen i que més esprem idees i situacions. Qualsevol aficionat està més que acostumat a veure pel·lícules sobre cases encantades, fantasmes, zombis, monstres variats, etc. Per això a vegades val la pena fixar-se en els orígens, en aquells films que van assentar les bases sobre les que posteriorment s’ha anat construint tot aquest imaginari col·lectiu que a vegades sembla que hagi existit sempre, però que evidentment va començar en algun lloc.