El club dels 27

Groucho Marx deia, amb el seu peculiar sentit de l’humor, que ell mai voldria formar part d’un club que l’admetés com a soci. Però sens dubte, si hi ha un club al qual ningú voldria haver de pertànyer és l’anomenat “club dels 27”, integrat per músics que han deixat prematurament aquest món precisament a aquesta edat, i gairebé sempre en estranyes circumstàncies. La mort d’Amy Winehouse, fa poc més d’una setmana, ha tornat a posar al primer pla de l’actualitat una de les curiositats més grans del món de la música, ja que la llista la formen gairebé una cinquantena d’artistes de tots els estils. Avui m’agradaria recordar, per ordre cronològic, els membres més destacats d’aquest club tan poc recomanable:

Un record per a “El Negro”

L’humorista gràfic i escriptor Roberto Fontanarrosa, conegut com “El Negro”, segurament no és massa conegut més enllà de les fronteres d’Argentina, però al seu país és un autèntic mite. La seva mort, avui fa exactament quatre anys, va suposar un fort impacte al país sud-americà. Al bar El Cairo de la seva Rosario natal encara el recorden assegut a “La Mesa de los Galanes” (títol també d’un seu conte), xerrant de política, dones i futbol amb els amics. Un cambrer explica que el cafè no és el mateix sense ell. Des de l’any 2007, cada 19 de juliol al bar s’hi celebra “El Día del Amigo Canaya” en honor del “Negro” (els “canayas” són els aficionats de l’equip de Rosario Central).

Fum a l’aigua, foc al cel

Si hi ha una cançó (o com a mínim un principi de cançó) que es pot dir que pràcticament tothom coneix, aquesta és sens dubte Smoke on the Water dels Deep Purple. Fins i tot gent que no coneix la banda exclamen “Ah, sí!” quan els hi taral·leges les primeres notes del riff de guitarra composat per Ritchie Blackmore (foto) amb la seva Fender Stratocaster.

Doble ressaca

El tema de les traduccions dels títols de les pel·lícules gairebé donaria per escriure un article independent, perquè n’hi ha que tenen delicte. De vegades ni tan sols es molesten a traduir-los, però francament a vegades val més que sigui així. Un dels casos més flagrants que recordo és el d’una pel·lícula (bastant dolenta, per cert) que es deia Welcome home, Roxy Carmichael (o sigui, Benvinguda a casa, Roxy Carmichael) i que aquí es va estrenar amb el nom de Aquí te pillo, aquí te mato. Sense comentaris.

“Digues adéu, és el Dia de la Independència”

Avui 4 de juliol és la festa nacional dels Estats Units, també conegut com a “Dia de la Independència”, i el país celebra la seva separació formal de l’Imperi Britànic l’any 1776.

El 1977, Bruce Springsteen va escriure una cançó titulada precisament Independence Day que finalment va incloure en el que segurament és el seu millor disc, The River. La cançó no parla de política, sinó d’un fill que abandona casa seva degut a les contínues discussions que té amb el seu pare, malgrat que pensen igual en certes coses. És una de les peces més tristes i emotives no només de l’àlbum, sinó també de tota la carrera del músic de New Jersey.

Que serveixi també com a record per a Clarence Clemons, el genial saxofonista que va acompanyar al Boss durant bona part de la seva carrera i que va morir el passat 18 de juny als 69 anys com a conseqüència d’un vessament cerebral. En aquesta peça també ens va deixar un dels seus impagables solos.

El penal més famós de la història

Avui fa 35 anys, el 20 de juny de 1976, les seleccions nacionals de Txecoslovàquia i Alemanya Federal es jugaven el títol de l’Eurocopa que es va disputar a l’antiga Iugoslàvia. El partit va acabar amb empat a 2 després de la pròrroga, i per tant es va haver de decidir a la tanda de penals, per primera vegada a la història de la competició. Després dels quatre primers llançaments el resultat era de 4-3 a favor de Txecoslovàquia, perquè l’alemany Uli Hoeness havia fallat el seu. Això volia dir que si els txecs marcaven el següent penal, eren campions per primera vegada a la seva història.

Spinal Tap, paròdia i homenatge

Si sou aficionats al rock, especialment al hard rock i al heavy metal, és possible que hagueu sentit a parlar d’un grup anomenat Spinal Tap. El que potser no sapigueu és que aquest grup no és real. “Com que no?”, direu alguns, “si jo he escoltat cançons seves, els he vist actuar en directe i fins i tot he sentit a dir que els hi van dedicar un documental!”. Doncs sí, teniu raó. Diguem que és un grup semifictici, o que va tenir el seu origen en la ficció per acabar sent un grup real. A veure si aclarim l’embolic...

Cançons per motibarça (III)

Ha arribat el dia. Tot el que hem fet ens ha portat fins aquí. Eliminar al Madrid en semifinals va estar molt bé, però ara s’ha de rematar la feina i guanyar al Manchester. Ha arribat l’oportunitat de fer (més) història, d’igualar al Bayern de Munic i a l’Ajax d’Àmsterdam amb 4 Copes d’Europa.

Sembla que aquesta vegada no hi haurà vídeo motivacional. Si ho ha decidit en Pep, per mi perfecte. Però ningú ha dit que no hi pugui haver cançó. Cinc minuts abans de saltar a la gespa de Wembley, que escoltin això:

Espero que l’efecte sobre els jugadors sigui el mateix que em provoca a mi. No sé per què, però cada vegada que sento aquest tema em venen ganes d’envair Polònia... (Per cert, si no heu anat mai a un concert de Rammstein no sabeu el que us esteu perdent...)
FORÇA BARÇA!!!

La resurrecció dels “diables vermells”

Dissabte que ve, durant el partit que enfrontarà al F.C. Barcelona i el Manchester United al nou estadi de Wembley, és gairebé segur que en algun moment les càmeres enfocaran a aquest senyor que podem veure a la foto. Es tracta ni més ni menys que de Sir Bobby Charlton, actualment directiu del club anglès i antigament jugador del mateix equip. I no un jugador qualsevol, sinó una autèntica llegenda: segon màxim golejador de la història del Manchester, segurament el millor jugador anglès que mai ha existit, i un dels millors de la història del futbol.

El naixement de la catedral del futbol

Diu Eduardo Galeano, en el seu excel·lent llibre El fútbol a sol y sombra, que “en Wembley suena todavía el griterío del Mundial del 66, que ganó Inglaterra, pero aguzando el oído puede usted escuchar gemidos que vienen del 53, cuando los húngaros golearon a la selección inglesa”. L’escriptor uruguaià ens recorda d’aquesta poètica manera una petita part de la història de l’estadi on es jugarà la final de la Champions League d’enguany, entre el F.C. Barcelona i el Manchester United.