Retorn a la Terra Mitjana

Aproximadament una dècada després de la monumental trilogia d’El senyor dels anells, i després de no poques dificultats per a la seva estrena (batalles judicials, retards per la crisi, conflictes laborals, etc.), Peter Jackson inicia un nou triple desafiament amb El Hobbit, una història que va tenir lloc seixanta anys abans i que ens explica les aventures d’en Bilbo (l’oncle d’en Frodo, protagonista de la trilogia inicial) intentant ajudar a tretze nans a recuperar el regne d’Erebor i les seves riqueses, que els hi van ser arrabassades pel malvat drac Snaug.

El món s’acaba... cantem!

Pel que sembla, i segons una antiga predicció dels maies, demà està previst que s’acabi el món. De fet, també s’havia d’acabar l’any 2000, i abans d’aquest any també ho vaig sentir a dir unes quantes vegades... però de moment encara estem per aquí.

Musicalment, la fi del món ha estat un tema que ha inspirat cançons d’estils ben variats, des dels Carpenters fins als U2. Ara fa exactament 25 anys, els nord-americans R.E.M. també ens en van parlar en un dels seus temes més coneguts, inclòs a l’àlbum Document (per mi un dels seus millors treballs).

La cançó es va fer famosa per la gran rapidesa de vocalització de la lletra, gairebé impossible de seguir si no és llegint-la, que sembla una mena de monòleg interior que agrupa moltes idees en poc temps. Això sí, per parlar de l’apocalipsi ho fa d’una manera molt animada i enganxosa, i a més no sembla que els hi importi massa (“And I feel fine”). Tant per tant, si tot això s’acaba que ens atrapi cantant, no?

El petit gran “Torpede”

La frase més escoltada després del partit del Barça de diumenge passat era que Messi havia aconseguit batre el rècord golejador de Gerd Müller (85 gols en un any natural el 1972). En una època dominada per les exagerades xifres que aconsegueixen any rere any dos monstres del futbol com són Messi i Cristiano Ronaldo, és possible que els més joves no sàpiguen ni tan sols qui era aquest tal Müller.

“Fin”, o la “moda Lost”

Repassant la cartellera, veig que fa un parell o tres de setmanes que estan fent una pel·lícula espanyola anomenada Fin. Al principi no ho vaig relacionar, però més endavant vaig escoltar l’argument en alguna tertúlia radiofònica i de seguida vaig lligar caps: era l’adaptació cinematogràfica de la primera novel·la de David Monteagudo, que vaig tenir ocasió de llegir fa un parell o tres d’estius, quan encara no m’havia decidit a criticar llibres al bloc.

Pel·lícules de cinc segons

La manca de temps és, sens dubte, un dels principals motius per no poder gaudir dels centenars de llibres, música, sèries de televisió i pel·lícules que ens agradaria. Segurament conscients d’això, els creadors del web 5 Second Movies (que de temps en deuen tenir un munt) s’han dedicat a comprimir gairebé dues-centes pel·lícules en només cinc segons (a vegades una mica més), per tal que ens puguem fer una idea més o menys aproximada de la seva temàtica.

George (simply the) Best

“Seria molt difícil triar entre marcar-li un golàs al Liverpool o anar-me’n al llit amb Miss Món. Per sort, he fet ambdues coses”. Aquesta frase podria ser un bon resum del que va ser la vida de George Best, un d’aquells futbolistes que podia haver arribat on hagués volgut, però que un dia va triar el costat equivocat de la vida i es va embarcar en una espiral d’autodestrucció que se’l va acabar emportant, avui fa exactament set anys. Pràcticament ningú dubta que si Best hagués portat una vida raonablement ordenada i el futbol hagués estat la seva màxima prioritat, avui en dia tindria un lloc en l’Olimp de la pilota que ocupen Di Stéfano, Pelé, Cruyff, Maradona i Messi. Ell mateix va dir que “només em penedeixo de no haver jugat deu anys més”.

Jornada de reflexió en deu tuits

1) Seré il·lús, però m'hagués agradat molt veure una candidatura unitària dels partits catalans.

2) No només no hi ha hagut entesa entre els partits catalans, sinó que no n'hi ha hagut ni entre els independentistes. Lamentable.

3) En Mas aquests dies ha parlat molt bé, però a mi em sembla que a l'hora de la veritat es farà enrere. Tant de bo m'equivoqui.

4) Oriol Junqueras ha fet oblidar la trista etapa Carod-Puigcercós a ERC. Discurs sòlid, coherent i, per mi, convincent.

5) No es pot intentar convèncer la gent amb mentides com aquella bajanada del canvi de cognoms. Indignant i lamentable campanya del PP.

6) Després d'en Montilla, semblava impossible que el PSC trobés un líder més gris. No coneixíem en Pere Navarro.

7) He trobat la campanya d'ICV massa destructiva pel meu gust. En general respecto les seves idees, però em continuen semblant uns il·lusos.

8) Comparteixo les idees de SI, però veig en López-Tena massa esverat, com en estat permanent de crispació. Més calmat seria més convincent.

9) Vidal-Quadras, Rajoy, Sánchez-Camacho, Tejero, Montoro, El Mundo,... Oficialment compartim nacionalitat amb aquesta xusma. Penseu-hi.

i 10) Després del joc brut que Espanya ha demostrat que està disposada a fer, encara queda algú que vulgui continuar formant-ne part?

Un tren a l’espai

El passat 14 d’octubre, mig món seguia amb expectació el salt des de l’estratosfera de l’austríac Felix Baumgartner, que va suposar batre el rècord mundial d’alçada per un salt en paracaigudes, i també el de velocitat de caiguda.

Fa més o menys un mes, el californià Ron Fugelseth també va decidir explorar l’estratosfera d’una manera ben particular. Va enviar a l’espai la joguina preferida del seu fill de quatre anys (un tren al que el nen anomena “Stanley”), lligat en un globus meteorològic amb una càmera de vídeo i un telèfon mòbil antic que feia les funcions de GPS.

La joguina va trigar una hora a arribar a l’estratosfera i, quan el globus va esclatar, vint minuts més a tornar a terra. El pare i el nen el van haver d’anar a buscar més de 43 quilòmetres enllà, en un camp de blat. Aquest vídeo és el testimoni del viatge de l’”Stanley”.

Els terrors de David Cronenberg

Hi ha directors que pel sol fet d’esmentar-los ja ens porten al cap un determinat tipus o estil de cinema. El canadenc David Cronenberg es va guanyar, al llarg dels anys 70 i 80, una ben merescuda fama com a director de pel·lícules de terror i ciència ficció, amb títols tan destacats com Videodrome, Scanners o, sobretot, La mosca. En tots aquests films era destacable la seva predilecció per un tipus d’horror basat en la descomposició física i l’alteració dels teixits del cos (sovint per l’acció de la tecnologia), fet que li va valer els sobrenoms de “Rei de l’horror veneri” o de “Baró de la sang”. Aquests últims anys, però, Cronenberg s’ha desmarcat d’aquest estil de cinema i ens ha lliurat dues de les seves millors pel·lícules dins del gènere del thriller mafiós.

Tràiler honest de “Prometheus”

Avui fa exactament dos mesos que vaig parlar de Prometheus i de les males sensacions que m’havia deixat la història que explicava, degut a les nombroses incoherències del guió i a la poca relació que tenia tot plegat amb Alien, pel·lícula de la qual (en teoria) n’és una preqüela.

Doncs bé, sembla que no sóc l’únic que pensa igual. Algú amb més temps i més talent que jo s’ha encarregat de fer aquest divertit vídeo, que parla de moltes de les errades que jo vaig esmentar en el seu moment i que n’hi afegeix d’altres, igualment certes i que no fan més que confirmar el que vaig afirmar fa unes setmanes: que el senyor Damon Lindelof és un dels venedors de fum més grans del moment, a nivell televisiu i cinematogràfic.

Quatre teulades

Ja fa uns quants anys, mentre estudiava l’ara extint BUP i gràcies a un company de classe que me’n passava cintes de casset (l’MP3 era, aleshores, un somni tecnològic lluny de la imaginació més avançada), vaig entrar en contacte amb el que es va anomenar “rock radical basc”. Grups com La Polla Records o Kortatu van formar part de la meva banda sonora d’aquella època, i fins i tot em vaig arribar a aprendre alguna cançó en euskera, que curiosament encara recordo.

“La cosa”, o el terror d’infantesa

Segurament serà perquè les experiències que vius de petit et queden gravades amb més intensitat al cervell, però La cosa sempre ha estat una d’aquelles pel·lícules que em porten més mals records, si per això entenem passar una mala estona de veritat, arribant al punt de tapar-me els ulls per no veure què passava a la pantalla. A hores d’ara, i sabent que malament que ho passava, encara no entenc per què vaig anar-la a veure quan es va estrenar l’any 1982.

El triomf de l’esperit humà

Si no sabéssim que la història que ens explica Tocando el vacío és real, el més probable és que quan acabés diguéssim allò tan típic de “clar, és una pel·lícula”. Però no, ni molt menys. És un relat increïble, una proesa, una història d’una valentia i un coratge tan extraordinaris que ja ha quedat per sempre més com una llegenda del muntanyisme i com un exemple de fins on pot arribar un home per lluitar per la seva supervivència.

Alien + Perdidos = Prometheus

Vagi per endavant que opino que no calia fer una preqüela d’Alien, perquè aquesta autèntica obra mestra del cinema de ciència ficció és perfecta tal com està. De fet, si Prometheus no estigués dirigida per Ridley Scott (també director d’Alien) segurament no m’hagués plantejat anar-la a veure (mentida: sí que hi hagués anat), però el fet que el seu mateix creador hagi volgut donar una explicació addicional va ser motiu suficient per posar-me davant de la pantalla del cinema i buscar unes respostes que, en principi, jo creia innecessàries.

Ni evasió ni victòria

Tot i que segurament no és el millor llargmetratge sobre futbol, si hi ha una pel·lícula que els aficionats recorden amb una estima especial i que amb el pas del temps ha adquirit la condició gairebé de mite, aquesta és sens dubte Evasió o victòria. Estrenada l’any 1981, i amb una barreja de coneguts actors (com Sylvester Stallone o Michael Caine) i de famosos futbolistes (com Pelé, Bobby Moore o Osvaldo Ardiles), el film ens explicava la preparació, els entrenaments i el posterior partit entre un equip de presoners aliats i un combinat de jugadors de l’Alemanya nazi. Els presoners planegen escapar-se a la mitja part a través d’un túnel excavat als vestidors, però al final s’imposa el seu orgull i l’esperit esportiu i surten a jugar la segona part per intentar guanyar a l’equip que representava l’invasor. El que no tothom sap és que aquesta pel·lícula està inspirada en un fet real i que, per desgràcia, no va tenir un final tan feliç com a la ficció.

Me’n vaig a l’NBA

Com a bon aficionat al bàsquet, recordo perfectament l’impacte que suposava fa uns anys el fet que un europeu se n’anés a jugar a l’NBA. L’escola balcànica, especialment, era una autèntica màquina de fabricar jugadors. Quan semblava que ja no podia sortir ningú millor que Dražen Petrović, apareixien Toni Kukoč i tota la resta de iugoslaus increïblement talentosos. Mentrestant, uns quilòmetres més cap a l’est, Arvydas Sabonis era l’amo i senyor dels taulers europeus, sota l’atenta mirada de Vlade Divac. Que a aquests jugadors se’ls quedés petita Europa era una conseqüència gairebé lògica, ho havien guanyat tot i per tant els americans es fixaven en ells, que emprenien l’aventura com una mena de premi a una trajectòria exemplar que al vell continent ja no donava per a més.

Una escala, unes golfes i un fantasma

Vista avui, segurament Al final de la escalera ens semblarà una pel·lícula més “de fantasmes”, o “de cases encantades”. Posada en la seva època (l’any 1980) i vista amb perspectiva, i malgrat que no era ni molt menys la primera pel·lícula d’aquest subgènere terrorífic, va assentar moltes de les bases sobre les quals es van edificar els posteriors (i nombrosíssims) films de temàtica semblant, perquè ella sola reunia tots els tòpics del gènere i els explotava d’una manera tremendament efectiva.

El concert més curt de la història

Com a bon aficionat a la música, puc dir que al llarg de la meva vida he anat a un bon grapat de concerts. Com és lògic, d’aquests n’hi ha hagut de més llargs i de més curts (recordo amb especial ràbia un d’en Van Morrison que va durar exactament una hora i quart, després de pagar la gens menyspreable quantitat de quaranta-dos euros), però ni de bon tros he vist mai el que van experimentar centenars de curiosos que, avui fa exactament cinc anys, van concentrar-se davant d’un escenari situat a un dels principals carrers de la localitat canadenca de St. John’s (província de Terranova) per veure els White Stripes: el concert va durar exactament un segon, el temps just per tocar una nota (concretament un “Fa” de guitarra) i un toc de bateria.

Acabat el “concert”, Jack i Meg White es van acomiadar dient que “ara oficialment ja hem tocat a totes les províncies i territoris del Canadà”. Aquest esdeveniment va ser un més dels concerts “rars” que van realitzar durant la seva gira canadenca, on també van tocar en vaixells, autobusos, ponts i aules. El concert evidentment va ser gratuït, i pel que sembla els assistents ja estaven advertits que consistiria només en una nota.

Syd Barrett, el geni efímer

En el món de la música, el més fàcil és copiar, sonar igual que han sonat (i sonaran) centenars de grups. Però crear un estil musical propi, un so tan peculiar que només de sentir-lo diguis “aquests són els...”, això està a l’abast de molt pocs. Pink Floyd seria un d’aquests casos estranys de singularitat musical gairebé única a la història.

50 anys de la fuga d’Alcatraz

Tot i que avui només és una atracció turística, el nom d’Alcatraz estarà sempre lligat a la presó de màxima seguretat que durant gairebé 30 anys va ser considerada com la més segura dels Estats Units, fins que l’11 de juny de 1962 (avui fa exactament 50 anys) tres presoners van trencar per sempre la seva fama i es van convertir en els únics que van aconseguir escapar de les teòricament inexpugnables parets del mític centre penitenciari, que li van valer el sobrenom de “La Roca”.

Manolo Preciado, una espècie en extinció

Aquest matí, només de posar la ràdio com faig sempre quan arribo al despatx, m’ha sorprès trobar-me amb la notícia de la mort de Manolo Preciado, un dels personatges més carismàtics i estimats del futbol espanyol, més enllà dels colors o de les preferències personals. La seva personalitat oberta i sincera, i la seva manera de parlar franca i directa, li feien tenir un bon nombre de simpatitzants, entre els quals em compto. Per a molta gent, Preciado es va fer famós fa una mica més d’un any, arrel d’una picabaralla dialèctica amb José Mourinho (el personatge amb més capacitat per fer amics del futbol mundial), al qual va anomenar “canalla” per unes declaracions del tècnic madridista on insinuava que l’Sporting de Gijón havia sortit a jugar contra el Barça amb un equip poc competitiu.

Guitarres heavy i gaites

De barreges d’estils musicals n’hi ha de múltiples i variades, i al llarg dels anys he pogut escoltar força de tot. Ben poques, però, són tan sorprenents com la que ens plantegen els alemanys In Extremo: música medieval i heavy metal. El seu origen és la unió de dos projectes musicals diferents, un de música medieval i l’altre d’un grup de rock, que actuaven en diversos festivals i mercats medievals fins que l’any 1995 van decidir unir-se sota un mateix nom. La banda, doncs, presenta la típica formació rockera de veu, guitarra, baix i bateria, però a més hi afegeix instruments típics medievals com ara la gralla, la gaita, l’arpa o el dulcimer, que sovint es fabriquen ells mateixos. La indumentària que llueixen als concerts també està d’acord amb la música que toquen, i els seus membres fan servir noms ficticis.

Carretera cap a l’esperança

La primera vegada que vaig sentir a parlar de l’escriptor Cormac McCarthy va ser quan vaig veure la pel·lícula No es país para viejos, dirigida pels germans Coen i basada en un llibre seu que vaig tenir l’oportunitat de llegir un temps després. Em va agradar el seu estil directe i la seva prosa precisa, que posteriorment he tornat a gaudir en els llibres Meridià de sang i La carretera, del qual avui m’agradaria parlar.

La Bíblia del futbol

Molt sovint el periodisme esportiu (ja sigui premsa, ràdio o televisió), presenta un nivell més aviat baix, tant que a vegades és comparable directament amb els pitjors programes de tele-escombraries (ja em direu si hi ha gaires diferències entre Punto Pelota y Sálvame). Per sort, i com passa sempre, també hi ha excepcions. Noms com Santiago Segurola, Rubén Uría, Martí Perarnau, Ramon Besa i alguns altres dignifiquen la professió i sempre val la pena escoltar les seves opinions.

Una altra estranya parella

Sovint em queixo que el cinema actual és una repetició contínua d’arguments vistos mil vegades, idees refregides, remakes, versions de llibres o còmics, etc., i em sembla que cap aficionat al setè art podrà dir que m’equivoco. Ara bé, també he de dir que cada any hi ha algunes sorpreses inesperades que fan canviar una mica aquesta corrent negativa. Un d’aquests casos és la cinta francesa Intocable, una producció que en principi semblaria destinada a les minoritàries sessions de cine club, però que s’ha convertit en la pel·lícula més vista de l’any al país veí, amb més de 18 milions d’espectadors.

Adele, una honrosa excepció

No domino gaire el panorama musical actual, però pel que vaig veient en algunes cadenes d’aquestes que posen videoclips tot el dia, les “cantants” que triomfen actualment semblen fetes en sèrie en una fàbrica, tant pel que fa a l’estil musical com a les seves característiques físiques, sovint més properes a les de les models que no pas a les d’algú que es vol guanyar la vida, en teoria, amb les seves qualitats vocals.

Per això em sorprèn bastant l’èxit de la britànica Adele Laurie Blue Adkins (coneguda artísticament com Adele), perquè s’allunya de tot el que acabo de dir: per començar no fa cançons enganxoses i ballables que semblen copiades les unes de les altres, sinó que es decanta cap al soul, el blues i el jazz. A més, la seva aparença física (amb uns quilets de més) també està bastant allunyada dels cànons que imperen en el món musical.

Tot això no li ha impedit ser l’autora de 21 (el disc més venut de l’any 2011) ni de posseir nombrosos rècords de permanència a les principals llistes d’èxits del planeta. I és que per sobre d’altres consideracions que ben poc tenen a veure amb la música, Adele triomfa per la qualitat de les seves composicions i per la seva impressionant veu de contralt, que sovint amaga fins i tot a la banda que l’acompanya. Us deixo amb la seva actuació en l’última gala dels Grammy, celebrada el 12 de febrer d’aquest any, on va demostrar que estava totalment recuperada d’una operació a les cordes vocals.

Humans i robots

No puc recordar exactament el moment en que em vaig començar a sentir interessat per la ciència ficció, tot i que segurament hi va tenir molt a veure el fet d’haver vist La guerra de les galàxies a una edat no massa avançada. A partir de llavors sempre m’han agradat les històries que parlen d’invents impossibles, descobriments científics i tecnològics, viatges en el temps, intel·ligències artificials i qualsevol altra cosa que permeti evadir-se una mica de la realitat.

Cinema mut al segle XXI

Moltes vegades em queixo de la manca d’originalitat en el cinema actual, de la repetició incessant d’arguments vistos mil vegades, de remakes innecessaris i de la falta d’idees dels creadors. The Artist m’ha fet callar, encara que sigui per una vegada: a qui se li pot acudir fer una pel·lícula muda i en blanc i negre en plena època del cinema en 3D? En principi semblaria un suïcidi, però no ha estat així: la crítica s’ha rendit als seus peus, i la valentia dels seus creadors també ha estat recompensada a Hollywood, que ha premiat el film amb els Òscars més importants d’enguany, i en molts altres festivals de cinema de tot el món.

Què hagués passat si...?

Fa uns dies, quan sortia del bar on dino sempre amb una companya de feina, ens vam trobar enmig d’un petit embús provocat per nosaltres mateixos, altres persones que es dirigien al bar i un cotxe que trencava pel mateix carrer. Recordo que vam comentar l’embolic que s’havia creat en un moment, i jo vaig deixar anar que tan sols haguéssim sortit cinc o deu segons abans (o després) del bar, això ja no hagués passat.

El senyor Trololó

Fa un parell de setmanes, un amic em va enviar un correu electrònic que contenia un enllaç a aquest vídeo:

La veritat és que mentre el mirava no sabia si el cantant era un friki d’aquests que surten de tant en tant a l’APM, si es tractava d’una animació informàtica, d’un home amb una màscara, o potser d’un autòmat amb la cara de cera, o si estava contemplant la versió humana del ninot d’un ventríloc. La solució, com passa sovint, la vaig trobar a Sant Google Gloriós.

L’home de negre a la presó de Folsom

Ja fa molts anys que m’agrada la música country. Aprecio la seva senzillesa harmònica i la seva capacitat d’evocar paisatges solitaris i polsosos, ferrocarrils transcontinentals, herois anònims i oblidats, gent que lluita per tirar endavant i que quan s’acaba el dia busca alguna raó per continuar creient. I si em fessin triar un sol intèrpret d’aquest gènere, segurament la meva elecció seria el gran Johnny Cash, l’home de negre, el cantant de la veu cavernosa, el defensor de les causes perdudes i dels desafavorits.

La travessa del desert de Brian Clough

Els aficionats al futbol saben perfectament que cada any pugen tres equips de segona divisió a primera. Molts tornen a baixar, o bé es mantenen durant poc temps a la màxima categoria. El que ja no és tan normal (jo no ho he vist mai) és que un equip que ha pujat de segona acabi guanyant la lliga de primera. I encara menys, que l’any següent arribi a semifinals de la Copa d’Europa. I si resulta que l’entrenador que ho ha fet possible, al cap d’uns anys repeteix els mateixos fets amb un altre equip, però a sobre ho millora perquè acaba guanyant la màxima competició europea (i no un any, sinó dos consecutius), aleshores hem de concloure que ens trobem davant d’un geni de les banquetes.

Aquells U2 dels vuitanta...

Fa molts anys, va haver-hi una època de la meva vida on estava totalment convençut que els Modern Talking eren el millor grup del món. Per sort, alguns dels meus amics estaven musicalment més avançats que jo i gràcies a les cintes que em deixaven (sí, sóc de l’època del casset) van contribuir a augmentar una mica la meva patètica cultura musical del moment.

Un d’aquests amics era un fan absolut d’un grup anomenat U2, del qual evidentment jo no havia sentit a parlar mai (i de fet, aleshores, ben poca gent). Recordo com si fos ahir que em va deixar una cinta on hi havia gravat un concert pirata, amb una qualitat de so bastant lamentable, que els irlandesos havien gravat a la ciutat italiana de Bolonya. Em va agradar a l’instant, tot i que aquella música era totalment diferent de la que solia escoltar jo. L’interès que em va despertar va fer que em comencés a comprar els discos que tenien al mercat. I molt poc temps després va arribar el gran “boom” amb la publicació de The Joshua Tree, el disc que va suposar la seva gran explosió a nivell internacional, que encara dura.

Actualment, ja fa temps que han deixat d’interessar-me musicalment parlant (tot i que els seus concerts en directe tenen més èxit que mai), i sobretot em carrega moltíssim el paper de salvador de l’univers que ha adoptat el cantant Bono (motiu de freqüents discussions internes al grup, que malgrat això continua tenint la mateixa formació original). Avui, un dia després d’any nou, em ve de gust recuperar precisament la cançó New Year’s Day, per mi una de les seves millors peces, extreta del seu àlbum War (de l’any 1983) i que va suposar un punt d’inflexió en la carrera de la banda, gràcies a temes com el que us presento, Sunday Bloody Sunday o 40. Una cançó que em porta molts records i que em retorna a la meva adolescència i al moment en que el grup em va enamorar. Com se sol dir, va ser maco mentre va durar.

Feliç 2012!