Avui fa exactament dos mesos que vaig parlar de Prometheus i de les males sensacions que m’havia deixat la història que explicava, degut a les nombroses incoherències del guió i a la poca relació que tenia tot plegat amb Alien, pel·lícula de la qual (en teoria) n’és una preqüela.
Doncs bé, sembla que no sóc l’únic que pensa igual. Algú amb més temps i més talent que jo s’ha encarregat de fer aquest divertit vídeo, que parla de moltes de les errades que jo vaig esmentar en el seu moment i que n’hi afegeix d’altres, igualment certes i que no fan més que confirmar el que vaig afirmar fa unes setmanes: que el senyor Damon Lindelof és un dels venedors de fum més grans del moment, a nivell televisiu i cinematogràfic.
Ja fa uns quants anys, mentre estudiava l’ara extint BUP i gràcies a un company de classe que me’n passava cintes de casset (l’MP3 era, aleshores, un somni tecnològic lluny de la imaginació més avançada), vaig entrar en contacte amb el que es va anomenar “rock radical basc”. Grups com La Polla Records o Kortatu van formar part de la meva banda sonora d’aquella època, i fins i tot em vaig arribar a aprendre alguna cançó en euskera, que curiosament encara recordo.
Segurament serà perquè les experiències que vius de petit et queden gravades amb més intensitat al cervell, però La cosa sempre ha estat una d’aquelles pel·lícules que em porten més mals records, si per això entenem passar una mala estona de veritat, arribant al punt de tapar-me els ulls per no veure què passava a la pantalla. A hores d’ara, i sabent que malament que ho passava, encara no entenc per què vaig anar-la a veure quan es va estrenar l’any 1982.
Si no sabéssim que la història que ens explica Tocando el vacío és real, el més probable és que quan acabés diguéssim allò tan típic de “clar, és una pel·lícula”. Però no, ni molt menys. És un relat increïble, una proesa, una història d’una valentia i un coratge tan extraordinaris que ja ha quedat per sempre més com una llegenda del muntanyisme i com un exemple de fins on pot arribar un home per lluitar per la seva supervivència.
Vagi per endavant que opino que no calia fer una preqüela d’Alien, perquè aquesta autèntica obra mestra del cinema de ciència ficció és perfecta tal com està. De fet, si Prometheus no estigués dirigida per Ridley Scott (també director d’Alien) segurament no m’hagués plantejat anar-la a veure (mentida: sí que hi hagués anat), però el fet que el seu mateix creador hagi volgut donar una explicació addicional va ser motiu suficient per posar-me davant de la pantalla del cinema i buscar unes respostes que, en principi, jo creia innecessàries.
Tot i que segurament no és el millor llargmetratge sobre futbol, si hi ha una pel·lícula que els aficionats recorden amb una estima especial i que amb el pas del temps ha adquirit la condició gairebé de mite, aquesta és sens dubte Evasió o victòria. Estrenada l’any 1981, i amb una barreja de coneguts actors (com Sylvester Stallone o Michael Caine) i de famosos futbolistes (com Pelé, Bobby Moore o Osvaldo Ardiles), el film ens explicava la preparació, els entrenaments i el posterior partit entre un equip de presoners aliats i un combinat de jugadors de l’Alemanya nazi. Els presoners planegen escapar-se a la mitja part a través d’un túnel excavat als vestidors, però al final s’imposa el seu orgull i l’esperit esportiu i surten a jugar la segona part per intentar guanyar a l’equip que representava l’invasor. El que no tothom sap és que aquesta pel·lícula està inspirada en un fet real i que, per desgràcia, no va tenir un final tan feliç com a la ficció.
Com a bon aficionat al bàsquet, recordo perfectament l’impacte que suposava fa uns anys el fet que un europeu se n’anés a jugar a l’NBA. L’escola balcànica, especialment, era una autèntica màquina de fabricar jugadors. Quan semblava que ja no podia sortir ningú millor que Dražen Petrović, apareixien Toni Kukoč i tota la resta de iugoslaus increïblement talentosos. Mentrestant, uns quilòmetres més cap a l’est, Arvydas Sabonis era l’amo i senyor dels taulers europeus, sota l’atenta mirada de Vlade Divac. Que a aquests jugadors se’ls quedés petita Europa era una conseqüència gairebé lògica, ho havien guanyat tot i per tant els americans es fixaven en ells, que emprenien l’aventura com una mena de premi a una trajectòria exemplar que al vell continent ja no donava per a més.
Vista avui, segurament Al final de la escalera ens semblarà una pel·lícula més “de fantasmes”, o “de cases encantades”. Posada en la seva època (l’any 1980) i vista amb perspectiva, i malgrat que no era ni molt menys la primera pel·lícula d’aquest subgènere terrorífic, va assentar moltes de les bases sobre les quals es van edificar els posteriors (i nombrosíssims) films de temàtica semblant, perquè ella sola reunia tots els tòpics del gènere i els explotava d’una manera tremendament efectiva.
Com a bon aficionat a la música, puc dir que al llarg de la meva vida he anat a un bon grapat de concerts. Com és lògic, d’aquests n’hi ha hagut de més llargs i de més curts (recordo amb especial ràbia un d’en Van Morrison que va durar exactament una hora i quart, després de pagar la gens menyspreable quantitat de quaranta-dos euros), però ni de bon tros he vist mai el que van experimentar centenars de curiosos que, avui fa exactament cinc anys, van concentrar-se davant d’un escenari situat a un dels principals carrers de la localitat canadenca de St. John’s (província de Terranova) per veure els White Stripes: el concert va durar exactament un segon, el temps just per tocar una nota (concretament un “Fa” de guitarra) i un toc de bateria.
Acabat el “concert”, Jack i Meg White es van acomiadar dient que “ara oficialment ja hem tocat a totes les províncies i territoris del Canadà”. Aquest esdeveniment va ser un més dels concerts “rars” que van realitzar durant la seva gira canadenca, on també van tocar en vaixells, autobusos, ponts i aules. El concert evidentment va ser gratuït, i pel que sembla els assistents ja estaven advertits que consistiria només en una nota.
En el món de la música, el més fàcil és copiar, sonar igual que han sonat (i sonaran) centenars de grups. Però crear un estil musical propi, un so tan peculiar que només de sentir-lo diguis “aquests són els...”, això està a l’abast de molt pocs. Pink Floyd seria un d’aquests casos estranys de singularitat musical gairebé única a la història.
