Tot i que avui només és una atracció turística, el nom d’Alcatraz estarà sempre lligat a la presó de màxima seguretat que durant gairebé 30 anys va ser considerada com la més segura dels Estats Units, fins que l’11 de juny de 1962 (avui fa exactament 50 anys) tres presoners van trencar per sempre la seva fama i es van convertir en els únics que van aconseguir escapar de les teòricament inexpugnables parets del mític centre penitenciari, que li van valer el sobrenom de “La Roca”.
Aquest matí, només de posar la ràdio com faig sempre quan arribo al despatx, m’ha sorprès trobar-me amb la notícia de la mort de Manolo Preciado, un dels personatges més carismàtics i estimats del futbol espanyol, més enllà dels colors o de les preferències personals. La seva personalitat oberta i sincera, i la seva manera de parlar franca i directa, li feien tenir un bon nombre de simpatitzants, entre els quals em compto. Per a molta gent, Preciado es va fer famós fa una mica més d’un any, arrel d’una picabaralla dialèctica amb José Mourinho (el personatge amb més capacitat per fer amics del futbol mundial), al qual va anomenar “canalla” per unes declaracions del tècnic madridista on insinuava que l’Sporting de Gijón havia sortit a jugar contra el Barça amb un equip poc competitiu.
De barreges d’estils musicals n’hi ha de múltiples i variades, i al llarg dels anys he pogut escoltar força de tot. Ben poques, però, són tan sorprenents com la que ens plantegen els alemanys In Extremo: música medieval i heavy metal. El seu origen és la unió de dos projectes musicals diferents, un de música medieval i l’altre d’un grup de rock, que actuaven en diversos festivals i mercats medievals fins que l’any 1995 van decidir unir-se sota un mateix nom. La banda, doncs, presenta la típica formació rockera de veu, guitarra, baix i bateria, però a més hi afegeix instruments típics medievals com ara la gralla, la gaita, l’arpa o el dulcimer, que sovint es fabriquen ells mateixos. La indumentària que llueixen als concerts també està d’acord amb la música que toquen, i els seus membres fan servir noms ficticis.
La primera vegada que vaig sentir a parlar de l’escriptor Cormac McCarthy va ser quan vaig veure la pel·lícula No es país para viejos, dirigida pels germans Coen i basada en un llibre seu que vaig tenir l’oportunitat de llegir un temps després. Em va agradar el seu estil directe i la seva prosa precisa, que posteriorment he tornat a gaudir en els llibres Meridià de sang i La carretera, del qual avui m’agradaria parlar.
Molt sovint el periodisme esportiu (ja sigui premsa, ràdio o televisió), presenta un nivell més aviat baix, tant que a vegades és comparable directament amb els pitjors programes de tele-escombraries (ja em direu si hi ha gaires diferències entre Punto Pelota y Sálvame). Per sort, i com passa sempre, també hi ha excepcions. Noms com Santiago Segurola, Rubén Uría, Martí Perarnau, Ramon Besa i alguns altres dignifiquen la professió i sempre val la pena escoltar les seves opinions.
Sovint em queixo que el cinema actual és una repetició contínua d’arguments vistos mil vegades, idees refregides, remakes, versions de llibres o còmics, etc., i em sembla que cap aficionat al setè art podrà dir que m’equivoco. Ara bé, també he de dir que cada any hi ha algunes sorpreses inesperades que fan canviar una mica aquesta corrent negativa. Un d’aquests casos és la cinta francesa Intocable, una producció que en principi semblaria destinada a les minoritàries sessions de cine club, però que s’ha convertit en la pel·lícula més vista de l’any al país veí, amb més de 18 milions d’espectadors.
No domino gaire el panorama musical actual, però pel que vaig veient en algunes cadenes d’aquestes que posen videoclips tot el dia, les “cantants” que triomfen actualment semblen fetes en sèrie en una fàbrica, tant pel que fa a l’estil musical com a les seves característiques físiques, sovint més properes a les de les models que no pas a les d’algú que es vol guanyar la vida, en teoria, amb les seves qualitats vocals.
Per això em sorprèn bastant l’èxit de la britànica Adele Laurie Blue Adkins (coneguda artísticament com Adele), perquè s’allunya de tot el que acabo de dir: per començar no fa cançons enganxoses i ballables que semblen copiades les unes de les altres, sinó que es decanta cap al soul, el blues i el jazz. A més, la seva aparença física (amb uns quilets de més) també està bastant allunyada dels cànons que imperen en el món musical.
Tot això no li ha impedit ser l’autora de 21 (el disc més venut de l’any 2011) ni de posseir nombrosos rècords de permanència a les principals llistes d’èxits del planeta. I és que per sobre d’altres consideracions que ben poc tenen a veure amb la música, Adele triomfa per la qualitat de les seves composicions i per la seva impressionant veu de contralt, que sovint amaga fins i tot a la banda que l’acompanya. Us deixo amb la seva actuació en l’última gala dels Grammy, celebrada el 12 de febrer d’aquest any, on va demostrar que estava totalment recuperada d’una operació a les cordes vocals.
No puc recordar exactament el moment en que em vaig començar a sentir interessat per la ciència ficció, tot i que segurament hi va tenir molt a veure el fet d’haver vist La guerra de les galàxies a una edat no massa avançada. A partir de llavors sempre m’han agradat les històries que parlen d’invents impossibles, descobriments científics i tecnològics, viatges en el temps, intel·ligències artificials i qualsevol altra cosa que permeti evadir-se una mica de la realitat.
Moltes vegades em queixo de la manca d’originalitat en el cinema actual, de la repetició incessant d’arguments vistos mil vegades, de remakes innecessaris i de la falta d’idees dels creadors. The Artist m’ha fet callar, encara que sigui per una vegada: a qui se li pot acudir fer una pel·lícula muda i en blanc i negre en plena època del cinema en 3D? En principi semblaria un suïcidi, però no ha estat així: la crítica s’ha rendit als seus peus, i la valentia dels seus creadors també ha estat recompensada a Hollywood, que ha premiat el film amb els Òscars més importants d’enguany, i en molts altres festivals de cinema de tot el món.
Fa uns dies, quan sortia del bar on dino sempre amb una companya de feina, ens vam trobar enmig d’un petit embús provocat per nosaltres mateixos, altres persones que es dirigien al bar i un cotxe que trencava pel mateix carrer. Recordo que vam comentar l’embolic que s’havia creat en un moment, i jo vaig deixar anar que tan sols haguéssim sortit cinc o deu segons abans (o després) del bar, això ja no hagués passat.
