Matrimoni musical independent

A part del plaer que suposa veure una bona sèrie de televisió, una altra de les recompenses que té és que a vegades et permet descobrir grups musicals que fins aleshores desconeixies. L’últim cas ha estat amb True Detective i amb els autors de la peça que obre cada episodi, The Handsome Family.

Una escala cap al cel de la música

Amb aquesta mania que tenim els humans de classificar-ho i ordenar-ho tot, més tard o més d’hora els aficionats a la música acabem discutint sobre quin és el millor grup de la història, o quin és el nostre preferit. Amb tots els matisos i les precisions que es puguin fer, si parlem estrictament de rock and roll jo tinc bastant clar que em quedaria amb els britànics Led Zeppelin.

Un playback molt especial

Fa unes quantes setmanes vam parlar del fenomen del shredding, que consisteix en agafar un videoclip d’algun artista famós, eliminar-ne el so i tornar a afegir la mateixa cançó reduïda a la mínima expressió. Doncs bé, avui m’agradaria parlar d’un fenomen semblant, però per mi encara més curiós: no es tracta de tornar a posar la mateixa cançó simplificada, sinó de substituir-la per una composició totalment nova.

El nazisme a mitges

De les assignatures que vaig estudiar, una de les que més mandra em feia (no sé per què) és història. A mesura que m’he anat fent gran, però, el meu interès ha augmentat perquè m’he adonat que el coneixement d’èpoques passades ens ajuda a entendre moltes coses del present. Gairebé per casualitat, en un prestatge de casa vaig localitzar un petit llibret d’unes 160 pàgines, que malgrat un títol no massa inspirat (Cómo murieron Hitler y los suyos) em va semblar que podia resultar interessant per conèixer més detalls d’un dels episodis més importants de la història recent de la humanitat.

L’hora dels mediocres

Malgrat que tot el que envolta al món del futbol cada vegada em fa més fàstic, el joc en sí em continua agradant. Aquests últims anys he tingut la sort d’haver pogut gaudir del que molts diuen que ha estat el millor equip de la història d’aquest esport, i a sobre ha resultat que aquest equip és el que porto al meu cor des de ben petit. I el principal artífex d’aquesta obra ha estat el senyor Josep Guardiola i Sala, que va continuar i perfeccionar fins a l’extrem la línia que va marcar Johan Cruyff ja fa més d’un quart de segle.

Objectiu: assassinar a De Gaulle

Tot i que em considero un lector bastant constant, la veritat és que aquest 2014 no l’he començat amb massa bon ritme. Això sí, almenys tinc la satisfacció d’haver pogut acabar un llibre que feia temps que tenia pensat llegir (com tants d’altres), un autèntic clàssic de la literatura d’espionatge i misteri com és The day of the Jackal (publicat aquí com a Chacal), la primera novel·la de l’escriptor anglès Frederick Forsyth.

Tres-cents espartans

No sóc precisament un expert en història i per tant no ho puc afirmar amb total seguretat, però dubto molt que hi hagi hagut alguna batalla tan heroica com la que va enfrontar a l’exèrcit persa (format per un milió d’homes segons algunes versions) contra una aliança de polis (o ciutats-estat) gregues liderades per Esparta (uns 7.000 integrants, dels quals al final en van quedar només 300) l’any 480 abans de Crist. Durant tres dies, els grecs van bloquejar l’únic camí que els perses podien utilitzar per entrar a Grècia, el pas de les Termòpiles. Però un pastor local va trair al seu poble i va ensenyar a l’enemic un petit camí pel qual es podia accedir a la rereguarda de l’exèrcit grec, que finalment va quedar encerclat pels invasors i va ser aniquilat.

“¡Maestro, eres el más grande del mundo!”

Com a bon aficionat a la música, estic molt content d’haver pogut assistir a un bon grapat de concerts al llarg de la meva vida. He vist en directe a la gran majoria de grups i músics que més m’agraden, llevat (lògicament) dels que ja no estan en actiu, com ara Pink Floyd (però he vist en Roger Waters) o Dire Straits (tot i que he vist en Mark Knopfler). Dels que encara tinc l’espina clavada, sempre penso en dos: Neil Young (serà difícil veure’l, perquè no es prodiga en gires i per la seva avançada edat) i Paco de Lucía. Quan m’assabentava d’algun concert seu intentava treure entrades, però sempre em trobava que s’havien esgotat en qüestió d’hores. Malgrat això, tenia l’esperança que algun dia aconseguiria veure dalt de l’escenari a un dels majors genis que mai ha agafat una guitarra. Una esperança que es va veure trencada aquest passat dimarts, quan les notícies del matí s’obrien amb la inesperada mort de l’irrepetible artista.

Escenes seleccionades: “¿Qué fue de Baby Jane?”

Aquesta setmana llegia al diari que havia mort Shirley Temple, actriu i ballarina que va tenir molta fama als anys 30 i un dels més clars exemples de nena prodigi que ha donat mai la indústria de l’espectacle. Immediatament vaig pensar en ¿Qué fue de Baby Jane? (What Ever Happened to Baby Jane?, 1962), una pel·lícula que havia vist pocs dies abans i que tracta una temàtica similar.

Despullant la música

Com ja he explicat alguna altra vegada en aquest mateix bloc, sovint tinc la sensació que m’assabento de les coses quan ja fa temps que estan passant. Com per exemple, un dels últims fenòmens que han aparegut a Internet i que es coneix com a shredding.